Dies de mort

En aquests dies de record dels difunts és impossible no pensar en els morts que ens porta cada dia la televisió des de Gaza fins a la calidesa de les nostres llars. La represàlia israeliana pels atroços assassinats de Hamàs del 7 d’octubre ha provocat ja la pèrdua de milers de civils innocents i ha condemnat molts d’altres a una prova extrema de supervivència sense llum, aigua ni medicines, exposant-los a malalties infeccioses i a traumes de per vida. La mort regna a Gaza davant la mirada passiva del món. El panorama és tenebrós, només hi ha destrucció i el perill que la guerra s’escampi i dibuixi un escenari encara més infernal. Amb tot, he buscat aquests dies escletxes d’esperança, com la dels analistes que veuen en l’horror d’ara el detonant d’un canvi profund, l’activació inevitable d’un procés negociador que porti finalment la pau en aquesta regió del món. Observadors que intueixen un despertar de la societat israeliana que li faci entendre que només tindrà seguretat quan els palestins tinguin una vida digna, o quan Occident s’adoni dels efectes contraproduents d’un suport cec a Israel. Però mentre això no passi, mentre no arribi un repartiment just de la terra en disputa, no hauríem de permetre ni un sol dia més de mort i destrucció.