Amb Omella no tornaré a missa

De petit em portaven a missa però a còpia de fer anys em vaig distanciar de la litúrgia. No me’n vaig pas allunyar perquè un capellà em fotés la mà a la bragueta, com deia el meu sogre d’un rector feixista del seu poble. Al contrari, posaria la mà al foc pels sacerdots que vaig conèixer. Si els de la meva generació hem eliminat el culte religiós de les nostres prioritats, no ens ha d’estranyar que entre els més joves la indiferència sigui absoluta. No hauria pensat mai que l’escàndol dels abusos a menors en l’àmbit de l’Església fos una de les causes del divorci, del buidatge de feligresos locals que noten els temples catòlics; però vistos el contorns immensos que estem descobrint del drama, l’haurem d’afegir a la llista.

La difusió de l’informe del Defensor del Pueblo sobre els abusos en l’Església era una nova –l’última?– i generosa ocasió perquè la Conferència Episcopal Espanyola fes allò tan cristià de l’acte de contrició, reconegués els seus pecats, demanés perdó i es comprometés a reparar moralment i materialment el mal fet. Oportunitat llençada a la paperera de la història. Fereix la condició humana que les reaccions de la cúpula catòlica siguin acusar Gabilondo d’inflar les xifres per interès –que potser insinua que si en lloc de 440.000 les víctimes fossin 50.000 ja no hi hauria cas, cardenal Omella?– i engegar el ventilador per justificar que ells pagaran –ja poden, tenen patrimoni per donar i vendre, una part procedent d’immatriculacions del tot opaques– si els sectors docent i esportiu també reparen els seus abusos. Un i tu més de manual, quina decepció.

Pel papa Francesc –un humanista en tota l’amplitud del terme que si fos 20 anys més jove hauria pogut afrontar una renovació integral– seria capaç de tornar a missa. Però Omella no em representa. Pel que sembla, ni a mi ni a la majoria de batejats, combregats, confirmats i casats a casa seva.