El seu DNI o número de mòbil?

Amb només deu o quinze minuts passejant per la zona de caixes d’un supermercat, o d’una botiga de roba, o d’una perfumeria –podríem seguir amb els exemples–, en tindríem prou per abandonar l’establiment amb alguna dada personal important dels clients que han fet alguna adquisició. Ens hem acostumat a no abandonar un comerç sense que abans ens preguntin si en som socis o clients habituals. I com que la majoria de vegades responem afirmativament, perquè ens agraden molt els descomptes (sovint promesos, però, a l’hora de la veritat, inexistents) però ignorem que allò que no es paga amb diners es paga amb dinades, darrere ve la pregunta del milió: “El seu DNI o número de telèfon mòbil, si us plau?” Sense tallar-nos un pèl, ni aturar-nos a mirar quantes persones tenim al voltant, ni si per allà voleteja un niu d’estafadors, proclamem als quatre vents la nostra informació més rellevant. I compte que el caixer o caixera no et digui que ho ha anotat malament i li falta un número. La nostra solució és sovint repetir l’acció, però, aquest segon cop, cridant i vocalitzant molt més, i recitant a poc a poc per si a algú més li ha quedat cap dubte. Regalem les nostres dades a desconeguts com qui regala llaminadures en una festa infantil d’aniversari. Tinc la sensació que si ens demanessin el compte bancari, allà que ens hi llançaríem a canvi que l’ampolla de sabó, o l’enciam, ens costi 5 cèntims menys del que anàvem a pagar, o a canvi que la màquina ens regali un enfilall quilomètric d’ofertes i descomptes d’aquells productes que mai hem necessitat. Però després ens truquen a casa, ens passen pels raigs X, i ens acabem preguntant com pot ser que tothom tingui les nostres dades.