Encara existeix la màgia

L’any passat vaig viure una d’aquelles històries que crec que val la pena explicar i que a mi m’agradaria llegir. Després de sortir de teràpia en un moment vital molt complicat, vaig decidir aturar-me en un banc al mig del barri de Gràcia, al carrer Astúries. No podia fer altra cosa que plorar mentre observava la gent passar. Vaig sentir que per un moment la vida s’aturava. Després d’estar asseguda plorant una estona, una d’aquestes moltes persones que van passar es va parar a uns metres de mi. Era una noia rossa d’uns vint anys que em va mirar als ulls amb cara de preocupació. Tot i que em va costar, li vaig somriure per fer-li saber que tot estava bé, encara que potser no ho semblés. Ella va continuar el seu camí i jo em vaig quedar una estoneta més amb mi. Devien haver passat uns deu minuts quan aquesta mateixa noia, de la qual ni tan sols sé el nom, es va acostar a mi amb una margarida taronja preciosa, em va tirar un petó i se’n va anar. Va desaparèixer. Encara avui em pregunto qui devia ser aquesta noia. No vaig tenir temps de reaccionar ni de poder-li donar les gràcies. Però només puc sentir-me agraïda per aquest acte d’amor desconegut, que em va acariciar el cor i em va recordar que encara existeixen persones amb l’ànima bonica. Aquest és un missatge per a totes aquelles persones que han perdut la fe en la humanitat: encara existeix la màgia.