Tal dia com avui del 1979
Josep Maria Espinàs
Caducitat
Allò de “Prohibit prohibir” fou una frase molt expressiva, que tingué un cert èxit en certs ambients, però que naturalment ningú no es prengué seriosament, ni els qui feien veure que era el seu ideal de vida.
Perquè un món sense prohibicions no tindria cap sentit humà: seria un món sense afirmacions.
Quan prohibim una cosa és que n’afirmem una altra, i el que cal veure és què s’afirma i què es prohibeix. Si es prohibeix fumar en un determinat indret, si es prohibeix que els cotxes circulin per un carrer en una de les dues direccions, si es prohibeix vendre alcohol als adolescents, etc, la prohibició ha de tenir com a base una afirmació suficient: la protecció de la salut, el dret a la convivència, tots aquells principis que considerem irrenunciables en una societat que aspira a ésser justa.
Periòdicament, però, ens hem d’interrogar sobre la justificació de les prohibicions vigents –de la mateixa manera que cal analitzar certes toleràncies. Un dels pitjors enemics que té una societat, un dels elements destructius més greus de la consciència íntima i de la moral pública o civisme és l’existència de prohibicions innecessàries. La famosa prohibició d’anar a més de cent quilòmetres per hora per les autopistes és una lesió que fa la mateixa Administració estatal a la consciència dels ciutadans, perquè prohibir sense fer complir la prohibició és immoral. Cada dia milers de persones aprenen, gràcies als repetits senyals de prohibició, que ésser “infractor” és un fet absolutament normal i tolerat. Llegeixo al nostre diari que se suprimiran a Barcelona moltes prohibicions d’aparcament inútils. I sabeu per què? Perquè són carrers “on els automòbils aparquen habitualment infringint la prohibició”. Analitzant aquestes prohibicions s’ha arribat a la conclusió que “no eren prou justificades”.
Això s’ha de fer sistemàticament, i no pas limitant-se únicament als problemes automobilístics. Prohibir una manifestació a favor del divorci em sembla un exemple molt trist d’atemptat contra aquell principi d’ètica que diu “no prohibiràs en va”. És una prohibició ben poc europea, més aviat “khomeiniana”. Enlloc d’Europa no és imaginable que apallissin noies per aquest motiu. Una de les formes d’intel·ligència política és abstenir-se de prohibir allò que més endavant serà autoritzat. La prohibició del bikini –hi ha qui pagà multes, qui fou detinguda per la Guàrdia Civil– s’enfonsà davant la voluntat popular d’usar-lo. Molts dels problemes del País Basc neixen de la tossuderia d’unes prohibicions que “ara” reconeixen que eren injustificades.
El gran perill de les prohibicions –fins i tot de les que podien ser lògiques en un moment– és la seva inèrcia i la seva petrificació. Tota prohibició, com un envàs de iogurt, hauria de dur la seva “data de caducitat”. I al cap d’aquest termini renovar-la, si es creia indispensable, o destruir-la.
Igualment com les afirmacions, de les quals estem moralment obligats a reconsiderar la justesa quan fa temps que les mantenim.