Opinió

opinió

Acord i sense acord

Tinc un bon amic periodista que, quan era enviat especial a l’estranger, deixava enregistrada una crònica en cas d’acord i una altra en cas contrari. Ho feia amb els temes complicats que requerien esperar fins al darrer minut. Fet que ha succeït a Brussel·les des de dijous passat, quan va ser vist per la capital comunitària el número tres del PSOE, Santos Cerdán. Va ser qui va pregonar oficialment que l’acord era imminent i va marxar a Madrid per passar-hi el cap de setmana. L’anunci repetit a tota hora ha portat Cerdán a una popularitat que fins ara no tenia perquè havia decidit treballar a l’ombra, malgrat que curiosament el PSOE no té número dos. Nadia Calviño ha decidit no exercir aquesta funció i esperar a poder dirigir el Banc Europeu.

Treballem com si hi hagués hagut un gran acord entre el PSOE i Junts que possibilitaria l’amnistia i del qual caldrà veure la lletra petita. Encara que difícilment es podrà explicar en la seva totalitat l’acord, i els aspectes que no hi siguin escrits tampoc seran escrits en cap paper. Els més satisfets per la notícia d’una possible amnistia són els afectats i una gran majoria de ciutadans que en els darrers anys han cregut que eren una injustícia les penes que va imposar el Tribunal Suprem a les persones que van participar activament en el procés de la independència de Catalunya.

Situats en el vistiplau de l’amnistia i en l’escenari que Pedro Sánchez podrà continuar quatre anys més a La Moncloa, l’acord és satisfactori per a les dues parts. Sobretot per a aquells que creuen que alguna cosa s’havia de fer per pal·liar una situació que es feia insostenible i que no permetia avançar gens de cara a un futur per a l’encaix de Catalunya i Espanya via referèndum, via estat federal o via el que sigui. No hi ha dubte que hi ha grans detractors de l’amnistia, també del PSOE, que avalen personatges com Esperanza Aguirre tallant el trànsit al carrer Ferraz de Madrid. “¡Ladran, luego cabalgamos!

Tal com han anat les darreres negociacions, s’espera una legislatura complicada i de picabaralla constant. L’independentisme només té catorze diputats dels 350 del Congrés. Catorze és molt poc. Com sempre, caldria que estiguessin més ben avinguts que fins ara.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.