Sol o en companyia

Aquest dissabte, que és 11 de l’11, he llegit que se celebra el Dia del Solter. Una iniciativa que va néixer a la Xina, concretament a la Universitat de Nanquín, l’any 1993. La celebració es va organitzar per mirar d’afavorir la socialització entre solters amb l’objectiu que totes les persones que ho volguessin poguessin abandonar la vida de solter. Per tant, algú podria pensar que aquella diada sorgia de la necessitat de trencar amb aquesta condició de solitud i que, per tant, no és tan bonic estar sol o viure sol perquè a mitjà o a llarg termini es vol algú al costat per combatre la soledat, més enllà de la companyia que et pot fer un llibre, una mascota o una pel·lícula. Un amic, una amiga, companys de viatge o de vida amb qui comentar la jugada. D’aquella necessitat se’n va fer virtut i la festa es va popularitzar arreu del món. Va ser l’any 2011 arran de l’efemèride de l’11 de l’11 de l’11. L’exaltació de l’1 que representa una sola persona. Però solter no vol dir estar sol, viure sol. No. Abraçar la soledat de manera volguda és un acte de llibertat igual que el que consagra la seva vida a fer-la en parella al marge de si després decideix crear o no una família. Tots coneixem persones que són solters o solteres que per un motiu o altre ja els està bé la seva situació i no vol dir que se sentin soles, al contrari, de vegades, et deixen anar allò de: “M’estimo més estar sol que mal acompanyat.” I, si realment no es pot o perquè no es vol o per altres condicionants, benvinguda sigui la solteria i les seves repercussions. Jo sempre he cregut en aquella màxima de Ramon Llull que deia que nosaltres, els éssers humans, per créixer, necessitem l’altre. Deia que no som res sense l’altre. No vol dir dependre’n. Significa que som individus que formem part d’una comunitat. Ara, Llull també defensava que cada persona havia de poder ser lliure per gestionar la seva llibertat. Sol o en companyia.