Velles contalles

Les xerrades a taula després dels àpats s’allargaven sempre força, a cals avis. Antigues llegendes, dites curioses, acudits... Així era la que explicava l’avi Llorenç, de Can Xacó, originari de Vilavenut, al Pla de l’Estany. Diu que un home d’un mas cada matí trobava morta una de les vaques de l’estable, amb una ferida al cap. Fins que va fer guàrdia tota una nit, amb l’escopeta a punt. En tocar les dotze al campanar, va entrar per la finestra un ocellàs negre que va atacar sobtadament una de les vaques. D’un tret el va tombar. Després, va pujar a la cambra de matrimoni i allà hi va trobar nua, estesa sobre el llit, la seva dona, amb una ferida sagnant al mig del pit. També la llegenda d’aquell noi que cada nit acompanyava la xicota a casa seva. Ella se n’anava apressada, sempre abans de la mitjanit. Un vespre, el vailet es va amagar i la va observar detingudament. La noia es va despullar i, després d’aplicar-se un ungüent a les parts pudentes, va dir ben fort: “Fum, fum, xemeneia amunt, sobre fulla...!” I va sortir volant. Ell la va voler imitar, però en comptes de “sobre fulla” va dir “sota fulla”. L’endemà el van trobar estès enmig de la garriga, amb el cos ben esgarrinxat de dalt a baix. Havia fet el camí de les bruixes cap al sàbat, però arrossegant-se sota bardes i espines. També la història d’aquell llersenc que, torrat com una sopa, una nit va caure escales avall. “Què fas, Tonet?”, va cridar la seva dona. “A casa seva, tothom baixa les escales com vol!”, va respondre ell enfurismat. També la d’aquella bruixa que, al bell mig de la Muga, es tirava amb la mà aigua a l’engonal un cop i un altre: “Ja que no pots menjar, beu!”, cridava. O la d’aquells dos que, renyits a mort, es van desafiar al cim de la muntanya. Es van dir de tot i es van agredir moltes vegades. En tocar migdia, però, van recordar que encara no havien esmorzat i ho van deixar córrer a la recerca d’un bon dinar. O la d’aquell caçador que, com que ni fura ni conill sortien del cau, va desfer la paret de pedra amb santa paciència i tot seguit hi va anar entrant a poc a poc. Caminant, caminant, va arribar fins a unes cavernes immenses, on se sentia saltar l’aigua. Deien llavors que allò era la comunicació amb el mar, passant per sota Sant Pere de Roda, fins al cap de Creus. Tot plegat, velles contalles d’un poble, Llers, que recordo bé des de temps enllà.