Lo català

Quan Carles Porta narra els crims en nord-occidental o quan tertulians com la periodista i escriptora Llucia Ramis parlen a la ràdio o a la tele en dialecte balear, són encara avui dia una excepció que, de mica en mica, trenca una mena de barrera que fa que el dialecte central sigui el bo i la resta de varietats lingüístiques, no. Queden ja una mica lluny personatges en clau d’humor com lo Cartanyà i la Vicenteta, “que caricaturitzaven els parlants que imitaven”. Potser per això, quan vam sortir del nostre entorn i vam anar a Barcelona a estudiar, els que parlem català occidental intentàvem (sense gaire èxit) neutralitzar vocals i esborrar l’article lo, que ja sabem que no és normatiu en la llengua escrita però que és genuí de la nostra parla. “El fet és que s’associa el centre amb la llengua òptima, l’estàndard, i la perifèria amb els dialectes, que sovint es perceben també com a rurals, antiquats i de ben poca utilitat.” Ho indica la filòloga Helena Borrell en el llibre Fem que soni bé (Angle), un volum que no aspira a llençar “receptes màgiques ni ser la solució de tots els problemes”, adverteix, però que vol ser un al·legat sobre la importància de la llengua parlada i el registre col·loquial, i també per donar el prestigi que pertoca a totes les varietats lingüístiques. La subordinació al castellà i factors sociolingüístics i polítics són el gran problema del català. I la llengua del carrer “no ha fet més que recular: se n’ha perdut l’ús, s’ha degradat i s’ha uniformitzat”. Borrell reclama, i nosaltres li fem costat, més espais per a la variació lingüística. “Si el país no és només la capital, la llengua tampoc.”