La carta
Amb una amiga ens hem conegut dues vegades. La segona ens va presentar un amic comú farà uns vuit anys quan vam coincidir al teatre. La primera no la sabem però hi ha una carta que demostra una coneixença primerenca que es va desfer com la neu que enfarina. Durant la pandèmia es va donar la serendipitat: l’amiga havia fet una troballa, la d’una carta que ens relacionava molt abans del que ens pensàvem. Era la meva lletra d’estudiant, polida i rodona, encara sense mals vicis que s’agafen amb els anys. Recomanava a la nena que retrobaria amb 40 anys una novel·la policíaca francesa de La Cua de Palla. Encara guardo Parany per a una noia, de Sébastien Japrisot, del 1988, amb les seves pàgines esgrogueïdes, de lletra lil·liputenca i interlineat mínim, segons els paràmetres editorials actuals, i amb aquella olor, la que ens atrau o ens repel·leix, de llibre usat i per tant estimat. Que és com recordem les lectures que ens provoquen un cràter interior, una crossa tan fonda que quan s’esdevé en les etapes formatives categoritzem com una influència capital. Potser per això la vaig mencionar a la nena que havia acabat de conèixer. Per ratificar l’amistat adolescent de la qual cap de les dues era conscient, vaig buscar a la A o a la M d’una agenda d’EGB que conservo perquè la camperola de la coberta emana la tendresa i la dolçor il·lustrada de Mercè Llimona, i hi vaig trobar el nom de l’amiga i un telèfon fix.
L’anècdota, atzarosa, un caramel literari entre Borges i Auster, em revé rellegint la correspondència d’una mestra republicana de Ventalló que es va cartejar, entre d’altres, amb un tinent durant la guerra. Tot i que un parent va custodiar el feix de la memòria, amb cartes de lletra il·legibles i postals mecanografiades, el diàleg és incomplert perquè manca la veu de la destinatària. La correspondència rarament és un continu en les vides de dues persones. A vegades és una única carta o una vintena que es guarden enllaçades, prova dels primers festeigs. Un record. Vam deixar d’escriure, sense cap raó de pes, deixant que el silenci fos més còmode que la urgència de compartir l’últim llibre que ens havia foradat l’ànima, i així l’amistat incipient es va escolar per l’aigüera. Malbaratada, com l’aigua que ens fa falta.
