Un mòbil per trucar

El nano devia tenir uns 10 anys i li vam donar un mòbil. Podia trucar i llegir SMS. No és el cas que està en debat avui però dona una pista de per on pot anar la solució. Ens hem acostumat que aquesta andròmina que tenim a la butxaca hagi vist tan pervertida la seva funció primigènia que ara serveix per a tot menys per conversar. Per cert, parlant de perversions del llenguatge, conversa era l’intercanvi d’expressió oral en directe, no de notes escrites ni de veu.

Això del nen que arriba a casa protestant perquè és l’únic de la classe que no (...) és més vell que anar a peu. Ara és l’smartphone, abans les vambes de marca tal, la paga setmanal, els cromos del berenar industrial... La pressió d’una criatura pot ser molt cruel per a uns pares que sempre diuen voler el millor per als seus. Però, segur que el millor és satisfer de manera immediata totes les peticions? Sigueu/siguem sincers: la majoria ha claudicat i ha cedit. Ara i abans. Temps enrere, perquè arribava un punt que et rendies a la capacitat innata de (totes) les criatures per intuir el forat de seguretat després d’un dia per oblidar qualsevol. I ja havies llepat, per sempre més. Avui dia, ens rendim perquè som tan esclaus de les satisfaccions instantànies com la mainada. Fa temps que no anem amb els llums llargs. El que toqui fer en l’àmbit docent ho ha de poder resoldre Anna Simó en poques reunions, però aquesta no és la qüestió de fons. Per comoditat egoista –el catàleg de drets dels pares no inclou la dimissió–, ens hem malacostumat a delegar en l’escola la formació de les criatures, però el que passa a dins de casa és decisiu. El potencial alienador i destructiu que té l’accés incontrolat a internet i xarxes o la cessió innocent de dades personals per part de nens i nenes amb una maduresa incipient exigeix mirada llarga, fermesa i mà esquerra. I si tots ens hem de quedar tranquils, un mòbil per trucar.