Semprún

No hi ha a Barcelona un centre amb tanta ebullició intel·lectual i permanent com la que genera el CCCB. Com s’ho fan, jo no ho sé pas. Aquests dies s’hi ha preestrenat un documental magnífic d’Albert Solé, Les mil vides de Jorge Semprún. Solé va fer memorable la pèrdua de la memòria del seu pare, Jordi Solé Tura, a Bucarest, i ara posa el focus en una altra figura clau de l’Espanya del segle XX: el polifacètic Semprún. Resseguir la biografia de l’escriptor és veure la història d’un segle encarnada en una sola personalitat. A banda de situar els orígens (burgesos i cultes) del nen Semprún, la pel·lícula és una radiografia de l’home en totes les seves facetes: l’antifeixista, el militant comunista, l’activista a la resistència francesa, el deportat i supervivent del camp de Buchenwald, el clandestí “Federico Sánchez” treballant des de dintre la dictadura franquista, el dissident (amb Fernando Claudín) que gosa pensar pel seu compte i és, doncs, expulsat del partit, l’escriptor d’èxit internacional, el ministre de Cultura que va donar llustre nacional i internacional a un dels governs de Felipe, el ministre que s’enfronta al populisme barroer d’Alfonso Guerra i ho paga deixant el govern, l’entusiasta militant de la causa de la Unió Europea com a ideal imperfecte, i encara hi ha l’avi que porta els nets a revisitar Buchenwald i que els mostra el camp com aquell que visita la seva casa natal perquè és aquell malson el que ha conformat la seva biografia... Sí, les mil vides de Semprún. D’aquesta història, el que val més la pena és adonar-se que parlem d’un apàtrida que ha construït la seva identitat en l’espai mental de les tres llengües que li eren pròpies: el castellà, el francès i l’alemany (precisament l’alemany dels camps d’extermini que Semprún no vol deixar que, com a llengua, es contamini d’aquell horror). En temps de populismes i d’exaltacions nacionalistes, l’esperit lliure i vital de Semprún és tan necessari com estimulant.