Avui que no trobo les paraules

I nosaltres que ens pensàvem que el president @KRLS era un contrincant d’ERC; perdonin, ER. Que els d’ERC eren uns botiflers i altres epítets deliciosos que hem pogut aprendre per les xarxes i que desconeixíem, que mai no havíem dit ni sentit, ni en aquelles classes en què ens feien estar a l’hora del recreo el dia que plovia a bots i barrals! A mots nous, jugàvem. Però, és clar, no hauríem pogut dir mai botifler, perquè no en sabíem el significat. I, com ens explica la semàntica, el significat i el significant van plegats. Tot i que això és un dir. De debò que aquell meravellós perfil del senyor Aznar, que ha dit unes paraules intenses, colpidores, furioses, ha dit no sé què, ara mateix? No voldria pas que la semàntica em fallés aquest cop. Perquè, què ha volgut dir amb aquell seguit d’enunciats, tots amb el mateix ritme, com si recités un poema, amb el mateix ritme i una força a cada vers més intensiva? Ha volgut dir el que tants i tants comentaristes han interpretat? El que tants i tants periodistes han denunciat en les seves columnes? Ha volgut dir alguna cosa que ens evoca... no ho vull pensar.

No ho podem assegurar, perquè la semàntica en realitat és un concepte fals. De mot en mot, encara és bastant consistent. Però quan s’embolica en allò de sintagma nominal, sintagma verbal..., ja podem començar a imaginar que ens busca fressa. Perquè, ja em direu, poble meu, què vol dir un d’ells quan crida “les tenemos que acallar para siempre”. A part de la traducció, que ja pot canviar el sentit de les coses, dins del mateix sistema lingüístic, pot significar... Ho dic? Ens ho pensem? Ho llancem a correcuita a la bossa de les deixalles?

‘Les tenemos que acallar’ pot significar que ens han de fer callar. O no. Pot ser que digui els hem de deixar sense opinió. O bé, els hem de deixar absolutament muts. O... I si hi afegim para siempre? Comencem pel final: “Les tenemos que dejar absolutamente mudos para siempre.” Renoi! Vol dir allò tan cruel que feien per la Inquisició? O... Pot significar res més...? Som-hi, més significats. Comencem per les. Qui són els les? ¿A quiénes o a qué hay que acallar para siempre? Als nois i noies que surten de les farres a aquella hora dolça en què ens sentim abrigats dins del nòrdic? O bé a aquells motoristes que fan curses quan tot just ens hem entaforat al llit? O a la piuladissa dels ocellets que s’ajunten per fotre el camp d’aquest país?

O sigui, tenemos que acallar para siempre a esa gentuza que nos molesta. Ara m’adono com aquesta frase ofereix un assortiment de teca que ni acabaríem. “Crímenes contra la Constitución.” Ostres! Ara mateix ho diuen. I salten unes altres paraules organitzades en frases. Crímenes. La significació primera i essencial ens la diu el diccionari. Les altres... apa, a pensar, a imaginar la sèrie negra. O bé... potser es tracta d’una trista i desagraïda metàfora que pot dir, pot dir... Quantes coses pot dir? Quin reguitzell de coses pot dir? Quantes? En salta una altra. Ara diu: “En nuestro nombre no se acuerda una amnistia.” Ai, ara se m’hi fica el comentarista i no puc acabar la frase.

Quantes coses volem dir quan ens dirigim a un nen entremaliat i li diem “Mira que rebràs!”? Què vol dir rebràs? Una cleca? Una estona quiet a la cadira?

‘No va a haber alto el fuego’. Ara sí que ho veig malament... Bé, volen dir que no deixaran pas d’empresonar els darrers de la fila. Seguiran amb plantofades als dels laterals, estirant un noiet amb els braços i les cames immobilitzat. Això és fuego. Però... ara m’adono que he comès l’error més intens de la vida. Alto el fuego vol dir el foc que cau damunt de Palestina mentre tots els éssers humans fugen avall. No pas només les dones i les criatures com s’ha dit.

No existeix la semàntica. Ah, sí, perdonin. És un joc del Paraulògic! M’aferro intensament a la gran frase d’Umberto Eco: “Stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.” Tenim els noms mancats de sentit.