La cara B

Junts i socialistes han segellat un acord curiós. L’únic punt ferm de l’acord és que Junts votarà la investidura de Sánchez. La major part del document signat no és de fet un acord, és una declaració d’interessos oposats que aixeca acta dels punts en què no hi ha acord. La resta és la llei d’amnistia, que podrà ser revisada o revertida de facto pel poder judicial. Els socialistes en treuen el govern espanyol, els de Junts, aparentment res. De tot allò que deia en Puigdemont de cobrar per avançat no se n’ha sabut res més. O els han aixecat la camisa un cop més o ens perdem una part de la jugada.

Tots els acords entre convergents i Madrid han tingut una cara B que s’ha conegut després. La cara B del Majestic va ser col·locar diversos comissionistes del partit a Madrid i treure del mig en Vidal-Quadras. La cara B del Mas-ZP del 2006 era defenestrar en Maragall i aconseguir la Generalitat. La part visible de l’acord d’ara és tan surrealista i minsa en fets tangibles que cal demanar-se què hi ha a la cara B.

Ara poden haver tancat qualsevol bestiesa: eleccions anticipades a Catalunya, col·locar quatre espavilats de la JNC o la Diputació, tant se val. Sigui el que sigui, els socialistes ho distorsionaran. L’increïble és que enviant ara a negociar molts dels que van idear la jugada mestra fallida de 2006 els hagin tornat a enredar.

El problema és més aviat aquest. Junts per Catalunya fa ben bé vint anys que està en mans de líders que acumulen errors greus (2006, 2012, 2014, 2015, 2017) perquè es guien més pel benefici propi que pel bé del país. Han rebut un bon càstig electoral, però com que les alternatives són iguals o pitjors els vots perduts han anat cap a l’abstenció.

Fins que no facin net d’aquests antilíders seguiran utilitzant els vots rebuts contra els interessos dels seus votants.