L’amnistia i les mares com la de l’Adri

El 21 de novembre del 2018, l’Eva havia de celebrar el seu aniversari. Aquell dia, però, algú es va entestar a arruïnar-li la festa i, ja de pas, la vida. Van detenir el seu fill de 20 anys, l’Adri, perquè en una manifestació, setmanes abans, havia cridat a un policia “fascista de mierda”. Hi ha qui s’entesta que sigui l’insult més castigat de la història. Jusapol demana per a ell 9,5 anys de presó. La fiscalia, prop de 3. Un autèntic despropòsit. Com ho és també que cinc anys després de la detenció a les portes de casa seva, ni tan sols hi hagi data de judici. Des d’aquell 21 de novembre, cap aniversari de l’Eva ha estat com els d’abans. Ella, i la gent més propera a l’Adri, pateixen una tortura diària. A l’Eva, literalment, li han destrossat la vida. No li ha calgut que jutgin el seu fill per viure amb el pes d’una condemna a sobre: la del patiment instaurat. Ha normalitzat dormir dues o tres hores al dia i sap què és anar pel món amb el telèfon punxat. Acompanyada del seu marit, l’Antonio, han dut el seu cas allà on els han obert les portes. Han passat tanta por, i encara perdura, que hi ha moments en què no hi donen crèdit. Però mai s’han rendit, ni ho faran mentre el seu fill sigui un dels represaliats per l’Estat. A l’Eva se li obre ara l’esperança de poder posar fi a aquest infern. Pensa constantment en altres mares i pares que estan passant pel mateix. No començarà a descansar fins que no vegi que l’amnistia finalitza el camí que ni tan sols ha iniciat, però creu que el poble català ha vençut perquè el govern espanyol ha admès que no es va cometre cap delicte. I no es treu del cap els que critiquen l’amnistia des d’un sofà, sense tenir cap causa oberta, ni tampoc punyetera idea de com es viu, o més aviat es malviu, sabent que al teu fill el volen engarjolat.