El ‘paki’ que va intentar parlar català

És afable i guapo i sempre saluda amb un somriure tímid i un “holaaa”. Potser arrossega una mica l’última lletra per fer-te sentir que allà ets benvingut. Quan marxes, aquest jove d’ulls negres i ametllats i de pell fosca repeteix el gest cordial que posa al descobert una dentadura blanca com la dels anuncis. Parla poc, molt poc. És com si li paguessin per somriure però no per xerrar. Potser és tímid. La seva funció és atendre els clients des del mostrador d’una botigueta de queviures que sovint s’omple de canalla, i de pares i mares, per la seva proximitat a una escola molt gran. Hi ha gent amb qui s’encreua la mirada cada tarda, cinc cops per setmana. Dubto que algú a la zona li hagi preguntat mai el seu nom de pila. Se’l coneix com “el paki de la botiga de la cantonada”. Exactament igual, sense cap distinció, que als altres companys amb qui regenta el negoci. Fa un cert temps, després de pagar, li vaig donar les gràcies en català. Ell em va respondre: “De res.” Li vaig preguntar si parlava català i la seva rèplica és de les que ajuden a entendre per què deixem que es perdi la llengua. Em va dir, amb un català imperfecte però força encertat: “Vaig fer un curs de català per aprendre’l però com que ningú m’hi parla, se m’està oblidant.” Divendres passat vaig entrar a la botiga. Continuava allà, parapetat pel mostrador, amb el somriure encisador. Feia moltes setmanes que no m’hi creuava. Li vaig demanar pels paquets de sucre. Em va entendre perfectament, però aquest cop ja em va indicar en castellà quina era l’estanteria apropiada. Continuo sense saber el seu nom però per a mi és el jove que va fer un esforç per integrar-se plenament però, a canvi, va trobar una societat que s’entesta a encasellar-lo com el paki de la botiga de la cantonada.