Vetllar l’acord per ajudar a implementar-lo

Ni per ERC ni per Junts, arribar a l’acord d’investidura amb el PSOE no ha estat ni ràpid ni fàcil però els esdeveniments dels últims dies deixen clar que encara serà més difícil cuidar aquest acord i desenvolupar-lo enmig de l’exaltació diària al carrer, atiada per les crides a la revolta de l’extrema dreta i pels estirabots intercalats amb silencis del PP. Una inflamació vitaminada per pronunciaments preventius com ara els de la judicatura, fiscals, sindicats policials i altres col·lectius que no tenen com a funció fer política però en fan. Perquè l’acord no descarrili –singularment, la llei d’amnistia–, els partits independentistes hauran de combinar exigència de lleialtat a Pedro Sánchez amb serenitat i mentalització que l’adversari no pot ser el PSOE, per molt soroll que provoquin personatges com ara Emiliano García-Page, president de Castella i Lleó i deixeble privilegiat del jacobinisme predominant tants anys en les files socialistes. Tant Junts com ERC hauran de buscar punts de sintonia per presentar-se a les taules de negociació, si no amb una sola veu, sí amb posicions consensuades per no afeblir el resultat final. Fora de detalls molt puntuals destinats a mantenir les posicions, els relats de l’acord que han fet Junts i ERC han semblat més inspirats per la voluntat d’avançar en termes nacionals, socials i econòmics que no per motivacions partidistes. L’aritmètica del 23-J ha propiciat que els dos exsocis de govern s’hagin vist abocats a remar en la mateixa direcció. Encara més, un cop assolit l’acord marc, Junts i ERC –però també el PSOE– lliguen el seu horitzó polític a l’èxit dels pactes. Junts i el PSOE, antagonistes fins fa ben poc, han conclòs que calia córrer riscos a l’hora d’explicar a bases i votants que plantejaments abans inassumibles són ara una fórmula vàlida per governar. Puigdemont es juga el seu futur polític en una última oportunitat d’acord amb qui no té motius per confiar. Per la seva banda, Pedro Sánchez ha de reflexionar si és prou valent per, sabent que és molt probable que l’acord li passi factura electoral, decidir si es conforma amb quatre anys més a La Moncloa o aposta per ser l’estadista que encarrili una sortida a un conflicte polític de tres segles amb Catalunya.