Vot útil

Sense oblidar el fet que pugui considerar-se que la democràcia es desenvolupa (més aviat no ho fa i aquest és part del problema) sense arribar a ser pròpiament el govern del poble que anuncia el seu nom, m’atreveixo a dir que n’hi ha més quan fa atenció a les minories, respectant-les i concedint-les-hi capacitat de decisió, i no prioritza absolutament una majoria que, a més, sovint ni tan sols ho és: l’opció més votada sovint és lluny d’aglutinar la major part de ciutadans. A partir d’aquí, no he entès mai que es cregui que, cosa a la qual es tendeix en situacions molt polaritzades, el vot útil sigui apostar per un dels dos partits que solen ser els majoritaris i, si és el cas, renunciar a fer-ho per la minoria amb la qual més o menys t’identifiques. Això encara més en unes eleccions que no són presidencialistes, cosa que sol dur a acabar votant entre dues candidatures que es disputen la màxima autoritat d’un estat, sinó en unes relatives a un sistema en què el govern es forma a partir de la representació parlamentària.

Que no és inútil, sinó el contrari, votar una formació minoritària ho exemplifiquen les negociacions que ha hagut i ha de fer el PSOE (amb els pactes conseqüents, tot i que pugui dubtar-se que arribin a complir-se) per poder formar govern. I és així que, al capdavall, es demostra que, en una democràcia ni que sigui imperfecta, pot governar el grup polític capaç d’acordar-se a unes minories amb les quals acaba formant una majoria heterogènia. Això per molt que bordin els del partit més votat, que, en el cas de l’Estat Espanyol, no es conformen amb tenir o controlar pràcticament tots els altres poders. Bramant contra l’amnistia, encara fan més basarda.