L’homenot gastropredicador

Per a Josep Pla, homenot és “un tipus singular, insòlit, una persona que s’ha significat, en una qualsevol activitat, d’una manera remarcable”. Pla ho va escriure en el prefaci de la seva segona sèrie d’Homenots, dels quals va fer 60 semblances d’escriptors, periodistes, artistes, polítics i personatges pintorescs del país. M’atreveixo a qualificar així Salvador Garcia-Arbós, tants anys periodista d’aquesta casa, perquè encaixa perfectament en allò que va voler dir l’escriptor de Palafrugell. En Salvador sap molt de moltes coses, però excel·leix en unes quantes que van des del món de l’Església fins al de la terra, passant pel periodisme i la gastronomia, a la qual ha dedicat i hi dedica moltes estones i en les quals ja és considerat una de les grans patums del país que els seus amics cuiners i caps de sala escolten perquè mai no diu ximpleries i és un avançat al seu temps. El cas és que el nostre gastropredicador, batejat així pels amics pel seu saber en el món de la gastronomia, de l’Església i pels seus dots oratoris, s’ha convertit en un personatge que ja supera el bon periodista que és. De Besalú, això sempre, durant més de 35 anys ha estat un observador implacable de la realitat de Girona i les seves comarques des de molts punts de vista. Les seves patilles confereixen caràcter i, si el veuen gesticular parlant sol per la ciutat, han de saber que va sempre amb auriculars connectat al seu mòbil i aprofita la caminada per fer feina.

Divendres el van fer confrare d’honor de la Confraria de la Ratafia de Santa Coloma de Farners. Jo ho era de la Confraria del Cava. Davant d’un pavelló ple, en una cerimònia ben conduïda per Georgina Triadó i David Piany, amb una escenificació de l’entrada dels confrares entre foscor, música i fum, se li va col·locar la capa i en Vador va fer les promeses pertinents de defensa de la beguda, a les quals va respondre amb el seu peculiar i agut sentit de l’humor. Això sí, a la capital de la ratafia, no va deixar de parlar de Besalú. Només ell pot barrejar amb sentit Homer i l’Odissea, el cementiri per a no catòlics de Roma, la Venerable Congregació de la Mare de Déu dels Dolors de Besalú, Sant Benet, El Celler de Can Roca i cantants com ara Paolo Conte. Un pou de coneixement.

El sopar del jurat a Can Pinxo va servir per aprendre moltes coses, de licors, d’herbes i de la vida. Caminant cap al pavelló, pels carrers que van veure néixer el cardenal Jubany i el poeta Espriu i on Joan Vinyoli va passar tan bones estones, es respirava passió per la ratafia i lluita i combat contra la MAT. Després, en la seva intervenció com a confrare, Salvador Garcia-Arbós va fer una lloança a la ratafia i un cant a la feina de Francesc Xavier Codina, Russet, l’home que és pal de paller del món de la ratafia, jurat des del primer dia del Concurs de Ratafia de Santa Coloma i l’home que des d’Olot ha popularitzat arreu del país i del món aquesta beguda. En Vador va reclamar de manera vehement la Creu de Sant Jordi per a Xavier Codina i va acabar amb un cant al país, les seves begudes i els monts que ens agermanen: “Cinc monts té Catalunya. Cinc monts sants i sagrats: la Mare de Déu del Mont, el Montsant, el Montseny, el Montsec i Montserrat.”