Els dons de la ficció

Alguna vegada he sentit a dir que la ficció és una debilitat que se supera amb la maduresa, quan deixa d’interessar-te què fa que la senyora marquesa estigui trista o per què el tal John Smith va matar una tarda que feia vent el veí del tercer. Alguna vegada he cregut de debò que la gent assenyada, arribada a una certa edat, ja només es pot reconèixer en la lectura de l’assaig, que és, ben entès, el gènere del tempteig, de la fragmentació, del dubte, amb la mateixa reticència d’arribar a cap lloc que la poesia, però fent-ho veure amb giragonses, quan ja saps que l’únic final és el del teu propi acabament. I llavors agafes qualsevol de les novel·les velles que tens a casa, perquè buscaves algun paperot entaforat als prestatges o perquè de sobte necessites aferrar-te a una escriptura que et retorni la confiança en les pedretes del destí, i caus de genolls allà mateix, amb Tom Sawyer a la falda com quan eres petita, sense poder deixar-lo, per més que ja no tinguis ni l’edat ni els ossos per adorar aquesta classe d’encanteris, i menys asseguda a terra, amb el pijama encara posat i l’habitació per endreçar. Però aquí els tens, com una confitura resistent a corrompre’s, amb totes aquelles figuretes a dins anant cap a algun lloc que no sigui la mort, perquè potser allò que els anys et prenen no és la disposició a ser absorbit per una història fictícia, sinó el temps generós per llançar-t’hi sense remordiments, com aquell Nadal sencer amb Moby Dick, després dels exàmens, o el llarguíssim estiu amb els russos, com si a cap altre moment es pogués gaudir millor de la insòlita fantasia de la neu.