El voraviu
El net de la María
Dissabte a Vallecas vaig viure voltat dels seus qui és Míchel i com l’estimen
Dissabte vaig ser a Vallecas. Un puja i baixa. Fet i fotut, setze hores de carretera, parades incloses, i sis hores d’estadi i voltants. Alguns pensareu que estic boig, a aquestes edats, però a hores d’ara ja sabeu tots que m’ho vaig passar com un verro. El programa no era res de l’altre món. Sortida de matinada. Un cabàs amb entrepans de carn arrebossada i de pernil, uns plàtans i unes mandarines. Simple (molt vallecà, si voleu). Però engrescador (el futbol de l’equip i el del rival). Molt emotiu (la rebuda i el comiat a Míchel) i molt inoblidable (l’experiència d’acompanyar el Girona en el primer partit com a líder en solitari de primera). Ja tenim permís oficial per mirar amunt en lloc d’avall, ara que hem liquidat la tercera part de la lliga i que estem a 27 punts de baixar. Però el que més recordaré anys a venir no serà haver mantingut el lideratge, a dos punts del Madrid, quatre del Barça i sis del Atlético. Vaig viure l’espectacle voltat d’aficionats locals, perquè l’entrada que havia aconseguit era al costat dels bucaneros, en diagonal amb la grada visitant. Tenia l’entrada dels vestidors als morros. Veure i escoltar com rebien Míchel em va emocionar. Viure com el varen acomiadar dues hores després havent-los guanyat a domicili, remuntada inclosa, no té paraules. No sé què li deia, a Míchel, l’àvia María que li esmentaren en una gran pancarta. Però sé el que deia l’àvia Neus en ocasions així. “Les muntanyes no es troben, però els homes, sí.”