Apunts sobre l’acord PSOE-Junts

Abans de tot, i des d’una posició ideològica i política llunyana, crec que és de justícia reconèixer i agrair al MHP Puigdemont i a tot l’exili en general, tot el que han fet en aquests darrers sis anys per no renunciar i mantenir encesa la flama del referèndum d’autodeterminació de l’1-O, de la declaració d’independència suspesa, i de la lluita per una República catalana independent. Estic segur que han suposat un cost personal, familiar i polític molt importants. D’altra banda, tots els advocats que, sota la batuta de Gonzalo Boye, han participat en la defensa dels exiliats, crec que han fet una feina excel·lent, que ja ha donat uns quants fruits a l’àmbit internacional i que esperem (o esperàvem?) que en continuï donant.

Ara, les circumstàncies produïdes pels resultats de les darreres eleccions espanyoles, sembla (dic sembla perquè escric això sense conèixer el contingut del projecte de llei i encara menys la llei que finalment s’aprovarà) que ha obert als exiliats, i a molta altra gent, una porta -l’amnistia- per a rehabilitar-los sense, almenys teòricament i aparentment, haver de renunciar als seus principis i creences polítiques. Vista la situació provocada a l’estat, i bàsicament a Madrid, per l’extrema dreta i la dreta i per alguns aparells de l’estat (judicial i dels cossos de seguretat fonamentalment), no sembla en absolut que el camí cap a l’amnistia pugui ser fàcil ni ràpid. Més aviat el contrari. D’altra banda, tampoc sabem del cert, quines repercussions tindrà això en la resolució de les causes judicials pendents a l’exterior,i particularment a la Unió Europea: continuaran?; es frenaran un cop aprovada i començada a aplicar l’amnistia (el que vol dir, com a mínim, uns quants mesos)? Això és indiferent, és bo, és perjudicial? En tot cas, els exiliats, fent ús del seu dret a decidir, volen iniciar un altre camí, què si tira endavant de la forma adequada, pot beneficiar també a molta altra gent.

Després de llegir l’acord diverses vegades se m’acudeixen els següents comentaris. En general, és un pacte entre dos partits i, per tant, no compromet pas a l’estat espanyol sorgit del règim del 78, tot i que el PSOE sigui un element d’una certa importància dintre del règim esmentat. A més, quasi tot queda a un nivell molt general i poc concret, a vegades una mica vague i tot, cosa que permet, com ja hem vist, diferents interpretacions. Crec que l’apartat d’antecedents està molt bé, i particularment que hagi estat acceptat, almenys de moment però per escrit, pel PSOE. És un petit detall, però ja cap al final, quan es diu: “Aquestes causes judicials han tingut una incidència política rellevant”, potser caldria parlar d’incidència política Y PERSONAL.

A la part d’oportunitat històrica ja hi tinc més coses a dir. Per començar, es dona molta importància a què el conflicte requereix una solució negociada i acordada. En un apartat d’unes 15 línies en total se’n parla 3 vegades:

• “estem preparats per obrir una nova etapa en què, a partir del respecte i el reconeixement de l’altre, es busqui una solució política i negociada al conflicte”

• “La resolució ha de ser negociada i acordada”

• “PSOE i Junts aposten per la negociació i els acords com a mètode de resolució de conflictes i acorden buscar un conjunt de pactes que contribueixin a resoldre el conflicte històric sobre el futur polític de Catalunya”.

Ja el final, en un parell de línies, parlen de què “els acords han de respondre a les demandes majoritàries del Parlament de Catalunya”. Encara sort. A mi, francament, hi ha coses que m’intriguen. Per exemple, a part dels casos en què, de forma amistosa, Noruega es va separar de Suècia o Txèquia d’Eslovàquia, em sembla que la gran majoria de processos d’alliberament nacional no han estat un camí de roses precisament, i fins i tot els països bàltics o els de l’antiga Iugoslàvia, per exemple, varen haver d’aprofitar l’enfonsament de l’URSS i altres circumstàncies no precisament pacífiques.

I pensava, ingenu de mi, que de l’experiència de 2017 havíem après algunes coses. per exemple, que la història “de la llei a la llei” quedava molt estètica, però que amb l’estat espanyol era impossible. O, per exemple, que per poder independitzar-se de l’estat espanyol, en algun moment hi hauria d’haver un xoc de legitimitats i de legalitats, com la que hi va haver aquell setembre, amb l’aprovació de les lleis corresponents, i l’1-O amb la celebració del referèndum, i que després caldria un 3-O, etcètera, i que, com ja va passar, probablement hi haurien enfrontaments i ferits. Però no, ara sembla que per Junts és el moment de tornar a les solucions “negociades i acordades” amb el PSOE, que no amb l’estat espanyol!! I aleshores a què ve la referència en els Antecedents al “referèndum d’independència de l’1 d’octubre del 2017”? Després de llegir aquest segon punt sembla que sigui una referència purament retòrica.

I arribem al punt dels ACORDS. No deixa de ser una mica sorprenent que després de constatar profundes discrepàncies entre el dos partits, així com la complexitat i els obstacles del procés que volen començar, acabin dient que poden assolir acords importants sense renunciar a les respectives posicions.

Sembla, però, que la solució ha de venir gràcies al fet que “han acordat dotar-se d’un mecanisme entre les dues organitzacions, internacional, que tingui les funcions d’acompanyar, verificar i fer seguiment de tot el procés de negociació i dels acords a què s’arribi”. Malauradament, però, d’aquest mecanisme, que sembla ser la clau perquè es puguin assolir “acords importants”, no en sabem res. Cosa que té una certa lògica perquè aquests mecanismes han d’actuar amb molta prudència i tan allunyats com sigui possible dels focus polítics i mediàtics. Però com que de moment no en sabem res tampoc en podem opinar en profunditat, ni saber si serà capaç d’aconseguir els seus objectius. Tot i que la idea sembla bona i és, probablement, (juntament amb l’amnistia) el punt més rellevant de l’acord.

I és aquí, abans d’entrar en quins seran els acords concrets, quan hi ha una frase, i més en concret dues paraules, que són molt importants: “És en aquest marc en què les dues parts hauran d’acordar, si escau”. Segons el Consorci de Normalització Lingüística (https://blogs.cpnl.cat/etsiuts/2011/11/25/18-si-sescau-si-escau/), o segons altres fonts consultades (Optimot, Parlament de Catalunya, DIBA) si escau vol dir: “si s’adiu amb les disposicions legals”, ni més ni menys. O sigui, pregunto, si s’adiu amb la Constitució espanyola i tota la legislació que se’n deriva?

Dit això, entre els acords que s’esmenten hi ha:

• La metodologia de la negociació per dotar el procés de certesa, en què el mecanisme d’acompanyament, verificació i seguiment del qual s’han dotat, desenvoluparà la negociació entre les parts.

Teòricament amb això es clarificarà, suposo, tot el que fa referència, i és pugui fer públic, a aquest mecanisme ja repetidament esmentat.

• La Llei de l’Amnistia de la qual no podem parlar perquè encara no es coneix.

• L’ampliació de la participació directa de Catalunya a les institucions europees i altres organismes i entitats internacionals.

• La investidura de Pedro Sánchez.

• L’estabilitat de la legislatura, subjecta als avenços i compliment dels acords que resultin de les negociacions.

• “Junts proposarà d’entrada (francament, em sembla molt mal començament, perquè estàs insinuant implícitament que acceptaràs menys que el que demanés d’entrada) una modificació de la LOFCA que estableixi una clàusula d’excepció de Catalunya que reconegui la singularitat en què s’organitza el sistema institucional de la Generalitat, que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya”.

“I, per part seva, el PSOE apostarà per mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya, així com un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament sobre Catalunya”.

Ja m’explicareu com es podran lligar aquestes dues propostes, tenint en compte que la de Junts tindrà en contra a l’oposició del Congreso i a totes les CCAA de règim comú, que immediatament demanaran el mateix tracte que Catalunya.

“En aquest àmbit, també s’abordaran els elements essencials d’un pla per facilitar i promoure el retorn a Catalunya de la seu social de les empreses que en van canviar la ubicació a altres territoris els últims anys”.

• Junts proposarà la celebració d’un referèndum d’autodeterminació sobre el futur polític de Catalunya emparat a l’article 92 de la Constitució espanyola.

Per part seva, el PSOE defensarà l’ampli desenvolupament, a través dels mecanismes jurídics oportuns, de l’Estatut del 2006, així com el ple desplegament i el respecte a les institucions de l’autogovern i a la singularitat institucional, cultural i lingüística de Catalunya. L’article 92 preveu un referèndum exclusivament consultiu i requereix una convocatòria del Rei, a proposta del President del Govern i ha de ser autoritzat prèviament pel Congrés dels Diputats. Això vol dir una Llei orgànica i, per tant, majoria absoluta del Congreso, així com una voluntat expressament positiva del President del Govern i del Rei.

Tenint en compte això, potser s’entén millor allò de “negociar i acordar” i el “si escau” que comentàvem abans.

Resumint, Junts opta (com tots els altres partits que es diuen independentistes, per cert) per fer un nou referèndum (i automàticament degradant el de l’1-O i la declaració d’independència posterior, malgrat la referència retòrica que hi fa al començament) amb la legislació de la Constitució espanyola del règim del 78. I, d’altra banda, vol un nou model de finançament per Catalunya o, com a mínim, una millora del finançament autonòmic.

Algun malintencionat podria dir que això li recorda una mica al que demanava Artur Mas quan era President de la Generalitat: una consulta, que ja va fer, i l’aleshores famós “pacte fiscal”. O no?

I, tot això, basat en el fet que aconsegueixen arribar a aquests acords amb el PSOE, que no amb l’estat), gràcies a l’existència d’aquest mecanisme de verificació, sembla que internacional, però de moment totalment misteriós. Com diu un amic, un analista polític molt fi i molt experimentat, d’una banda, hi ha moltes coses que no sabem i que potser no sabrem mai i que ens dificulten fer anàlisis i prediccions. D’altra banda, caldrà veure fins a quin punt, aquest acord obre possibilitats a les elits perifèriques (Junts i PNB sobretot, i tenint en compte la subordinació al PSOE d’ERC, Bildu i BNG) per poder tenir més poder propi i participar més en els afers de l’estat central. Tot això, malauradament, en un moment en què el moviment independentista en general (o la mateixa CUP, per exemple) estan desorientats, desconcertats, cansats, desanimats ..., i sobretot fora de joc.