Isabel Rabascall Puig

Poc abans que Pedro Sánchez engegués ahir el seu sermó triomfant vaig saber de la mort d’Isabel Rabascall, de 97 anys, comptepartícip de l’Avui i viuda d’Enric Monforte Tena, amb qui el 1976 va batallar per la sortida del primer diari en català després de la guerra. Per a la Isabel hem sigut una feina i una devoció. La primera feina del dia. Ha repassat la ciutat, el país i el món a través del fil conductor de les nostres planes. Hem sigut “el seu” diari. Trucava periòdicament per dir-nos el parer sobre el que havia llegit i per encoratjar-nos. Sempre amb una pulcritud de llenguatge i amb una exquisidesa de formes fora mida. Tantes vegades com se li va dir que som nosaltres els agraïts als milers i milers d’Isabels Rabascall Puig i Enrics Monforte Tena que ens han fet i fan possible, ella va regirar-ho cap a la lloança de la feina feta. Els testos s’assemblen a les olles, com no es cansava de repetir-me l’àvia Neus. Vaig rebre una carta dels seus fills, Isabel i Enric Monforte Rabascall. “Lamentablement la mare ens ha deixat aquest 8 de novembre i nosaltres volíem lloar i agrair a El Punt Avui ser capaç d’enllaçar d’aquesta manera la vida personal i col·lectiva dels seus lectors i a les persones que hi treballen la seva professionalitat al servei del país i, també, i especialment, la qualitat humana que han mostrat sempre amb la nostra mare.” Queda dit, però va al revés. Gràcies a tu, Isabel Rabascall. Descansa en pau.