Gent postissa

Soc conscient que la mentida existeix des que el món és món. Sempre s’ha sentit parlar de les figures de l’usurer, el fantasma, el xoriço i el corrupte. Però sembla que actualment s’hagi posat massa de moda. I ja no només entre polítics i altres líders de fireta, en les fake news i la trolejada de mitjans i xarxes en època de la postveritat, sinó en general, en el dia a dia, en personatges que et venen la moto, una moto feta de fum a molt bon preu. Penya amb cara de corder i ànima de carronyaire que sap parlar com Sòcrates i prova d’impressionar-te capgirant la realitat com si fos un mitjó foradat. No em val l’argument que diu que la veritat i la mentida depenen de la manera en què els humans interactuen i interpreten la realitat segons la seva cultura i les normes socials en què estan immersos. Tampoc em serveix de res la mentida com a sinònim d’autoprotecció, com a via d’obtenir beneficis personals o d’evitar tenir una disputa o ferir sentiments. No m’ho empasso. El mentider i la mentidera, els mitomaníacs, ho fan per hàbit, compulsió o vici. I punt. A mi m’agraden les persones que funcionen sense filtre, tal com raja, com caixes fortes sense combinació ni Auto-Tune ni cara A i cara B segons com bufa el vent. Aquesta gent postissa és covarda, t’inventa la vida, transforma la veritat i mira d’embolicar-te. Mentir fa bola, com en una allau de neu, cada vegada més grossa. Qui critica a l’esquena, tard o d’hora sortirà disparat cap a la merda. Qui va de cara, té el cel guanyat. Moltes vegades mentir els surt bé, però els que fem veure que els creiem, encara ho fem millor.