El periodista que més passió hi posava

Ens acaba de deixar als 54 anys un gran periodista, extraordinari explicant històries i el més apassionat que mai he vist en una redacció. Els temes d’en Flores eren els temes de tota la redacció, ens feia participants a tots els companys del diari amb cada detall, amb cada gestió, amb cada novetat, amb totes i cadascuna de les anècdotes de les moltes amb què sempre acabava topant pel camí.

En Josep Maria era excepcional en aquesta manera de treballar que avui tant es troba a faltar a les redaccions i en els mitjans. Lluny de l’individualisme, lluny de la manca de transparència, en Flores era un motor fonamental a la redacció fent que els seus temes fossin els temes de tothom, fossin les històries que nosaltres teníem el privilegi de conèixer i viure abans que els lectors les poguessin descobrir a les planes de Punt Diari, El Punt i El Punt Avui. Aquestes van ser les capçaleres de la seva vida, de les nostres vides.

Des que va començar a Punt Diari a l’Alt Maresme, cobrint notícies d’Arenys de Mar i Arenys de Munt primer, abastant tot l’Alt Maresme després, fent el salt a la delegació de Blanes posteriorment, muntant l’edició del Maresme al Camí de la Geganta de Mataró, anant al Garraf a fer les expansions territorials que en Joan Vall Clara anava orquestrant, formant part de la sortida d’El Punt a Barcelona, amb l’edició nacional, tornant al Garraf i el Penedès i, d’uns anys ençà, ja amb el format de teletreball.

No es pensin que el teletreball li va fer perdre el tremp i la implicació periodística, aquest compromís personal i passional amb les notícies, amb allò que en dèiem “temes”, no pas. Era capaç de tenir-te una hora i mitja al telèfon per explicar-te una història, un “tema”, un projecte, amb la mateixa intensitat discursiva i humana que hi posava quan compartíem redacció a Mataró, Blanes o Barcelona.

En Flores, a qui al diari alguns dèiem Flowers, i a Arenys de Munt li deien Tule, ens ha deixat aquesta nit, pocs mesos després que li detectessin la maleïda malaltia. Ha lluitat fins a l’últim moment, ha persistit fins a l’últim segon, ha lluitat com sempre feia amb les seves històries periodístiques. Si en lloc de publicar a El Punt i de ser d’Arenys de Munt, en Josep Maria hagués publicat en un rotatiu de Barcelona o hagués format part d’alguna camarilla, avui tota la professió li reconeixeria una trajectòria important, a recordar.

Però des que va començar a Correu del Maresme, amb Enric Sierra, a Ràdio Arenys i va entrar a treballar a tant la peça a Punt Diari, per després formar part dels equips directius d’El Punt al Maresme, el Garraf i Barcelona, en Flores ha fet feina i ha picat pedra, sense promocionar-se ni buscar la simpatia de cap nucli de poder. Era un home d’acció, i hi posava més compromís professional i passional amb una notícia local que moltes de les noves fornades hi posen quan pontifiquen a xarxes socials o signen peces d’opinió sense haver “aixecat un tema” en la seva vida.

Deu ser per això que en Flores, tot i ser present a les xarxes i conèixer totes les andròmines tecnològiques, es mantenia ferm amb una essència tradicional de practicar l’ofici de periodista. Anar als llocs, parlar amb la gent, fer mil trucades després, fer-se una composició de la història, mastegar-la i pair-la en aquest procés tan seu de xerrar-ho i explicar-ho verbalment i, finalment, escriure-ho amb una gran facilitat i defugint sempre cap mena de protagonisme.

En Josep Maria, a part d’un home enamorat de la Cati i de les seves dues filles, i de tota la família en general, perquè era un paio molt social i que estimava els seus amb un cor enorme, era un company de primera. Era la persona que lubricava relacions, que feia pinya. Avui és un dia trist, dur, horrible. Però quan siguem capaços de pair aquest cop ens quedarem amb el record d’en Flores simpàtic i bromista. És el periodista que més conyes, imitacions, bromes i diversions he vist fer en una redacció. Et pixaves de riure a cada moment.

Quan no hi havia mòbils, era espectacular trucant al telèfon fix i fent-nos creure que a l’altra banda del telèfon hi teníem un protagonista de l’actualitat o un lector que ens estava proporcionant l’exclusiva de l’any. Quan ja t’havies empassat l’ham fins al fons, el veies com feia senyals o sortia des de la sala de reunions on t’estava trucant. Amb ell i gràcies a ell, gràcies a aquest caràcter i personalitat, hem crescut professionalment i personal amb un somriure i amb un milió d’anècdotes que ho feien tot més divertit, més intens, més familiar. Amb ell aconseguíem que anar al diari fos com ser a casa amb la família, i formar part tots plegats d’un mateix projecte, d’una mateixa aventura.

A Blanes ho va aconseguir a les dues delegacions que El Punt hi va tenir en la nostra època, quan Xevi Xirgo va marxar a Girona i ens hi van enviar a ell i a mi, junt amb Jaume Ginestà. A la delegació nova de Blanes, encara va ser artífex d’un ambient irrepetible quan s’hi van incorporar Dolors Gordils i Laura Juanola. Però quan la direcció del diari hi va enviar un redactor en cap que s’anomenava Carles Puigdemont, com a delegat, encara més. En Flores era espectacular. Em venen al cap mil imatges i moments d’aquests companys en aquella delegació aquells anys. Els dinars a Palafolls, les farres nocturnes, però sempre pencant, fent un periodisme de proximitat que no s’ha reivindicat prou, i quan ho fas tu sembla que siguis un nostàlgic, un antic o un vanitós. Res més lluny de la realitat, i a l’hemeroteca em remeto.

A Mataró, quan en Vall Clara ens hi va enviar juntament amb Pep Riera i Jordi Molins per obrir l’edició del Maresme que dirigiria en Manuel Cuyàs, en Flores va tornar a jugar un paper determinant. Allà en Josep Maria va conèixer la Cati Morell, periodista i companya del diari amb qui faria parella i tindria dues filles. Des d’aquella etapa, la Cati i en Josep Maria han compartit projecte vital i professional, han anat plegats i han fet pinya sempre. Em deixaré algun nom, i em sap greu, però en Manuel Cuyàs va dirigir El Punt al Maresme amb un Flores que no només feia possible que cada dia sortís el diari en una comarca que fins aleshores tothom deia que era invertebrada, sinó que cohesionava la redacció amb Francesc Santiago, Elena Ferran, David Marín, Laura Juanola, Cati Morell, Marcel Barrera, Montse Martínez, Eduard López, Albert Calls, Ure Comas, Núria Parera, Ana Villaverde, Xevi Galceran, Roland Ledo, Ricard Palou, Raquel Begines, Fàtima Domínguez, Oriol Ribet, Natàlia Picó, Eva Font, Albert Camps, Xavier Agustí, Iolanda Màrmol, Lluís Martínez, Gerard Ariño, etc. Els equips comercials, amb Cristina Taulats,Enric Gamell i tants d’altres, que em perdonin per no poder-los citar.

A Barcelona, en Flores era el cap de la secció de Punt Divers (successos) i membre de l’equip directiu, amb Jordi Busquets, Manuel Cuyàs, Ferran Espada, Joan Rueda, Anna Serrano, Jaume Vidal i altres caps de secció; vam estendre aquest ambient de germanor als companys de la redacció que teníem a sota al mateix edifici del carrer de les Tàpies, els de Vilaweb, amb Vicent Partal i Assumpció Maresma, i els de Catalonia Today, amb Carles Puigdemont i Marcela Topor, entre molts d’altres. Els dinars i berenars que fèiem al Raval amb en Flores, Cuyàs, Puigdemont, Santiago i altres eren memorables. Era l’inici de l’època dels blogs i de l’arribada de les primeres xarxes socials. Érem periodistes “de comarques” aterrats al Raval i amb un projecte de diari inèdit per a la ciutat (i potser també per al país) de l’època.

Després de la sortida de l’edició nacional d’El Punt, amb la marxa d’alguns dels companys anteriorment citats a altres edicions, mitjans o a les institucions que pescaven directors de comunicació a les redaccions tradicionals, i amb l’impacte que començava a tenir internet, es va començar a produir una diàspora professional. Amb en Flores, cap canvi de feina o d’empresa era incompatible amb mantenir el contacte i conservar l’amistat. Érem de la família d’El Punt i érem del Maresme, dos elements que ens marcaven i facilitaven conrear les relacions. És cert que els anys, els canvis en el diari, les noves etapes d’alguns en altres empreses i els compromisos familiars ens van anar allunyant, lògicament.

Quan un dels periodistes amb qui havíem coincidit a Blanes va ser nomenat president de la Generalitat de Catalunya després del pas al costat d’Artur Mas, en Josep Maria Flores va escriure un dels diversos llibres que es van publicar perquè el públic pogués conèixer qui era i com era Carles Puigdemont. El títol del llibre, De pedra picada, serveix tant per al Molt Honorable President com per a en Josep Maria, perquè el seu compromís amb la llengua, la cultura, el periodisme i el país eren insuperables.

En aquest sentit, hi ha un cert paral·lelisme en les trajectòries de Flores i Puigdemont. Tots dos periodistes van acabar fent el pas a la política, però en dimensions molt diferents. Mentre Puigdemont va ser diputat, alcalde, president de la Generalitat i eurodiputat, en Flores va fer el pas a la política com a regidor independent per ERC al municipi on ha viscut els últims anys, Vilobí del Penedès.

Després de l’estiu, va haver de deixar l’acta de regidor (havia estat cap de llista) per culpa de la malaltia. Explico això perquè ajuda a entendre dues idees que he anat repetint en aquest article que escric amb el cor trencat: el seu compromís amb la comunitat, amb el país, i la capacitat social de fer-se referent, estimat i respectat, com és que acabis de cap de llista electoral en un petit municipi on has acabat fent cap.

(*) Article publicat originalment a www.saul.cat

Les necrològiques Telèfon 972 186 400 Dissabtes i diumenges a partir de les 18 h. [email protected]