Com dos mons

Ja hi ha hagut els pactes entre partits i la investidura ja està enllestida. El PSOE se n’ha sortit. Si ERC i Junts se n’han sortit, no se sabrà fins que vagin passant els dies perquè els socialistes no poden haver canviat de sobte, no han pagat res per avançat i el compliment dels compromisos no ha estat mai el seu fort.

Mentrestant, l’Espanya no perifèrica està esclatant perquè no només és molt majoritàriament de dretes, reaccionària i enyoradissa del franquisme, sinó que compta amb el suport –també majoritari– de jutges, policies, militars, organitzacions empresarials i tots els funcionaris que albiren en la llei de l’amnistia el risc de quedar en evidència, de perdre privilegis o una possibilitat que se’ls acabi la seguretat de la mamella catalana en un futur. I s’esbudellen entre ells, s’insulten, ocupen els carrers de Madrid i exigeixen una igualtat que ja els agradaria a molts catalans... Aquesta agressivitat no es veu a Barcelona, on les discòrdies es resolen de manera més sibil·lina i civilitzada en les formes.

Els partits catalans veuen el sainet, cadascú des de casa seva i mirant de reüll la casa dels veïns. No és el millor moment per estar dividits perquè l’engalipada pot ser per a tothom, sigui del partit que sigui. Ara que han tingut a les mans les claus de la casa dels amos per uns dies, s’han sentit importants; però, com a bons masovers, han preferit ajudar-los en lloc de preocupar-se de l’estat deplorable de casa seva i dels seus habitants, sotmesos a l’amenaça de l’incompliment dels pactes i del futur retorn al passat més rònec. A la vista d’allò que s’esdevé al reino, la majoria dels catalans veuen que no són d’eixe món, que els fa vergonya.

Potser caldrà que passin unes setmanes –i que apareguin nous lideratges– perquè s’adonin que són dos mons... paral·lels.