Nova etapa, nou horitzó

Som a l’inici d’una nova etapa i es divisa un nou horitzó, encara que una mica enteranyinat. El pacte de legislatura assolit al voltant de Pedro Sánchez implica un canvi decisiu de coordenades a Espanya i a Catalunya. Un canvi apuntat ja pel govern de Zapatero i que va rebrotar amb força amb el govern de Sánchez, en resposta al caos generat a Catalunya per la sentència contra l’Estatut i pel “procés” independentista posterior. No es tractava només del relat de l’Espanya plural, inclusiva de la pluralitat nacional. Els indults per als empresonats del “procés” constituirien fets tangibles i amb costos importants, que donaven la mesura de la nova voluntat del govern de l’Estat. Una voluntat que preveia l’abordatge de la solució de fons dins de la legislatura que ara comença. El paper paradoxal que l’aritmètica parlamentària ha acabat donant a l’independentisme en la seva hora minvant ha estat decisiu per a l’evolució favorable de bona part dels independentistes més refractaris i ha comportat també una considerable acceleració dels ritmes previstos.

En el passat, vist des d’ara, sembla endevinar-se un cert consens tàcit dreta/esquerra sobre els límits d’algunes qüestions especialment sensibles com, per exemple, el desenvolupament del concepte constitucional de nacionalitat o alguns fets que tocaven directament la fibra identitària (les llengües a les instàncies comunes estatals, la qüestió de la memòria històrica, etc.). Imperava la idea que es tractava de “mals que no volien soroll” i respecte dels quals el temps hi havia de fer més que no pas les maldestres manotes dels uns i dels altres excitant el vesper. Segurament, era una cautela útil en aquell període una mica incert, de consolidació democràtica, en el qual, d’altra banda, tothom estava prou enfeinat amb el desplegament de les noves i inèdites possibilitats que oferia el règim autonòmic acabat d’estrenar. Una cautela, per cert, amb una creu que encara ens pesa molt: la falta d’una pedagogia pública incisiva sobre la pluralitat nacional, cultural i lingüística d’Espanya, cosa que avui multiplica els efectes confusionaris de la dreta.

Una dreta que resta lluny de tot consens, parasitada per un alien que la pot acabar devorant. Un alien que té les arrels en el passat més obscur de l’“Espanya una” i que adopta les formes del més actual i rabiós trumpisme, cosa que la incapacita per abordar qüestions essencials, particularment la qüestió territorial, en la qual no tan sols s’ha fet incapaç d’aportar cap solució seriosa, sinó que ha esdevingut una part important del problema, amb l’exasperació dels desajustos existents i amb l’explotació desaprensiva d’estereotips xenòfobs que li són un eficaç petroli electoral en els paratges de la desinformació i les fake news. Fa temps que la dreta espanyola s’està excloent de les solucions. Des de la majoria absoluta d’Aznar, durant la qual tothom que tingués ulls va poder observar a simple vista com l’alien se’ls feia aparatosament gros. En endavant, creixeria la seva inadaptació, en particular respecte de Catalunya, i donaria lloc al recurs que havia de culminar, després de quatre anys de vigència del nou Estatut, en la sentència desfavorable d’un Tribunal Constitucional caducat i manipulat en la seva composició. A això, s’hi afegiria després, no la resposta unitària i imprescindible del 80% del Parlament sobre la base d’uns punts inexcusables, sinó la divisiva fugida endavant del “procés” independentista, en el qual marcaria el nord sobretot la competició a mort entre les dues formacions independentistes pel mateix espai. Un duel que podria continuar enverinant fatalment les coses i esdevenir una malaltia endèmica per al país, llevat que es fusionin o que un dels contrincants hi deixi la pell.

Sánchez s’ho va trobar servit. Només l’actualització del pacte territorial, amb una interpretació oberta, podia resoldre els desajustos existents i corregir la deriva judicialitzadora d’un problema polític només resoluble amb diàleg i entesa. Calia molt de coratge, perquè la resposta de la dreta política, mediàtica i judicial prometia. No hi havia cap altre camí: l’estabilitat no podia venir de la grosse koalition (cas alemany), sinó que només era possible per mitjà del govern d’una majoria de resultat progressista, que agafés per les banyes l’actualització del pacte territorial, amb el reconeixement de la pluralitat nacional i amb un model policèntric, sense servituds de kilòmetre zero, que apostés, entre altres coses, per l’enorme potencial de l’eix mediterrani. Aquest ha estat sempre el projecte del PSC i de tot el federalisme català, donat per impossible per l’independentisme rampant, ara fallit. És un projecte difícil, però l’únic possible. Avui apunta de nou, sense banderes èpiques, per la més humil i efectiva via del “federalisme dels fets”. Caldrà que tothom, a Catalunya, estigui a l’altura d’aquesta oportunitat.