Els companys de feina, la nostra tribu

D’inici són desconeguts que es creuen en el teu camí i amb els quals saps que hauràs de conviure, tant si t’hi avens com si no. Acostumen a ser relacions que es couen a foc lent perquè allà no has arribat a prioritzar el contacte humà, però en algunes ocasions, potser més del que esperaves, deriven en amistats duradores i fins i tot en amors de pel·lícula. Són els companys de feina, la gent que, com a bona tribu que formeu, dus tatuada al teu historial vital fins al darrer alè. Són els que no només et fan més fàcil la jornada, també acostumen a fer-te més amable l’existència. Els que no som nòmades de les feines –conec poques empreses com la d’El Punt Avui on la gent acumuli tants anys d’arrelament– molts necessitem desplegar dos o tres cops els dits de les mans per calcular els anys que apilonem treballant plegats. Tant si s’integren com no en el teu cercle més íntim, cadascun d’ells i elles formen part de la teva tribu, ja per sempre, i això no és qualsevol cosa. Quan la relació laboral amb algú d’ells es trenca, el contacte pot anar a menys, o ser fins i tot proper a la inexistència. Es pot limitar a l’alegria espontània dels retrobaments inesperats i a aquelles frases típiques però no per això poc sentides de “hem de quedar i fer un cafè”, però el sentiment de pertànyer a la mateixa tribu roman sense data de caducitat. Passa amb els que canvien de feina, passa amb els que es jubilen i deixaràs de veure’ls cada dia, i passa amb els que desgraciadament ens deixen i en l’aire queda per sempre aquell cafè pendent. I en aquesta casa, la d’El Punt Avui, hi ha diversos cafès ajornats que ja no es podran consumar. El destí ens ha robat massa aviat alguns membres de la nostra tribu i ara, els que hi romanem, només podem trobar-los a faltar.