El voraviu
Ser ‘Flowers’ i estar-ho
És un grau i una manera de viure que tots hem envejat, jo el primer
No sé quan ni per què et vaig començar a dir Flowers, però ha estat tot un grau en l’amplíssima família periodístic afectiva que hem compartit, trenat, lluitat, patit i fruït trenta anys. Ser Flowers ha estat un grau. Un grau de professionalitat, de competència, de perspicàcia, d’independència, de solvència, d’heterodòxia, de patriotisme i de murrieria. Dia rere dia. “Estar Flowers” ha sigut una manera de viure que tots hem envejat, jo el primer. D’on has pouat, Flowers, l’energia, l’optimisme, l’empatia, la gràcia, la trempera i la il·lusió que has vessat i encomanat per on transitaves? La puta malaltia se t’ha endut de cop. Però no va aconseguir canviar-te ni un pèl. Estaves Flowers a l’estiu, quan vàrem dinar i xerrar extensament a ca teva, a Vilobí del Penedès. La pressió del tumor t’havia deixat el braç sense sensibilitat. “Funciona per lliure”, deies. “Sort que m’ha afectat la part superior del cos i no em limita la mobilitat.” I continuaves, i continuaves, i continuaves... Estaves Flowers a l’entrada de la tardor, quan vàrem dinar i xerrar extensament a ca meva, a Vilanna. T’havia afectat la cama i necessitaves la cadira de rodes, però tu estaves Flowers, Flowers, Flowers. Tant com mai! Més que mai! Vas encarregar-me muntar-la a l’engròs entre puntaires. “Tu organitza un aquelarre, Vall, per quan acabi el tractament.” Va ser l’última abraçada. Flowers total! T’estimo, Josep Maria Flores! Descansa en pau, amic! Provarem de ser i estar Flowers!