La ciclista

Tenia una bicicleta d’un blau ceruli amb una cistella de vímet amb la qual durant anys vaig desplaçar-me. Amb la bici feia trajectes que ara resolc caminant menys de 10 minuts. No és que abans tot fos més lluny però en el meu imaginari de joventut naïf la bici volia dir ser gran i fer la teva. Pedalant no hi ha límits. Pedalar i somriure com fa Setsuko Hara en l’escena de Primavera tardía (1949) en un passeig amb bicicleta davant del mar. Des que me la van robar vaig substituir-la per unes vambes però quan veig les estudiants dalt les bicicletes s’activen de nou les ganes de pedalar i somriure davant del mar. La necessitat no hi és però la imatge que ha quedat del seu ús passat és més poderosa. Serà perquè associo la bici blau ceruli a la nostàlgia, que mai és bona, a l’estudiant que no tornaré a ser, a no tenir pressa, a un festeig, a una flâneur ciclista camí del pícnic amb la cistelleta curulla de sandvitxos de cogombre com devia fer la senyoreta Erskine en aquella Anglaterra que enfaixava i asfixiava les dones i que el 1897 va escriure Dames en bicicleta. Com vestir i normes de comportament, per “instruir les primeres generacions d’arriscades amazones del pedal”. Però la bicicleta va emancipar la dona. Hi ha altres invents més revolucionaris pel feminisme de cada dia com ho és la rentadora. Però res comparable a pedalar i somriure dalt d’una bicicleta blau ceruli.