SUV, la gran entabanada

Dels autors de Dièsel malèfic arriba ara SUV, l’enemic públic. Bromes a banda, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, encapçala la batalla contra aquest tipus de cotxe que inicialment es volia emparentar amb els totterreny de sempre però sense la seva rudesa, plantejament ja superat perquè la majoria d’aquests cotxes més alts i amb sobrepès ja han deixat pas als crossovers, que porten a l’extrem la filosofia d’aparentar el que no s’és. Per no tenir, no tenen ni una distància lliure elevada respecte al paviment per sortir de l’asfalt ni tracció a les quatre rodes, ni com a opció. En canvi, ostenten preus convenientment inflats uns milers d’euros de difícil justificació en relació amb el cotxe normal de què deriven. Aquest perfil de vehicle ha triomfat –es ven bé– perquè el màrqueting ha enganyat el senyor client i el senyor client s’ha deixat enganyar. Han fet creure que un cotxe alt, pesant i voluminós és més segur. Seguretat, per a què? Per xocar o per evitar xocar? La física és implacable i els grans enemics de la seguretat activa –evitar sortides de via, bolcades i topades– són el pes i l’alçària. No hi ha cap cotxe més estable, amb millor frenada, capaç de girar revolts a altíssima velocitat sense risc, que un fórmula 1, que pesa 800 quilos –qualsevol SUV o crossover mitjà el dobla–, fa dos metres d’ample, menys d’un metre d’alt i té un centre de gravetat baixíssim. Qui s’obsessioni a xocar sense fer-nos mal, val més que vagi a l’autoescola, obtingui un permís C i es compri un camió, perquè amb un SUV també perdrà la batalla.

La moda SUV s’ha d’acabar, sobretot a les ciutats, on mai han tingut cap sentit en termes d’utilitat, de consum i d’ocupació de l’espai. Però alerta amb qui defineix què és SUV i què no, o ens trobarem incongruències com la de la passivitat davant la plaga de conills i senglars o segons quines vedes de pesca que serveixen sobretot perquè les tonyines s’afartin de menjar.