Efectes de no dur monedes a la butxaca

Em trobo entre aquelles persones que, sempre que la situació ho permet, donen alguna moneda a la gent que viu, o malviu, del que capta al carrer. Serveix per a un músic que toca el violí als passadissos del metro, per al cantant desafinat que va de vagó en vagó, o per al captaire que es veu en una situació extrema a la qual mai va imaginar que arribaria. Soc conscient que el meu euro no els traurà de la via pública en direcció a un espai més digne, però millor això que res, dic jo. I si en som uns quants, els que fem la minúscula aportació, potser sí que els fem la vida una mica més senzilla. En més d’una ocasió, he hagut d’escoltar algú renyant-me perquè feia tota la pinta que aquell euro aniria destinat a un cartró de vi. Gent que defensa que per menjar sí que en dona, de calés, però que si és per comprar alcohol barat, doncs que prefereixen trobar-li un altre destí, a aquella moneda. Jo soc dels que pensen, amb encert o sense: “I què, si s’ho gasta en vi? Amb la vida de merda que aparenta tenir, almenys que la pugui viure com vulgui.” El cas és que m’he adonat, i és aquí on vull arribar, que ja fa un temps considerable que he desistit de mirar el moneder o ficar la mà a la butxaca de l’abric quan veig algú que demana almoina o, simplement, una mica de col·laboració econòmica. Poden pensar que m’he tornat més garrepa, però els asseguro que no és el cas –ho soc tant o tan poc com abans–. La realitat és que he normalitzat fins a tal punt l’ús de les targetes per pagar fins i tot la barra de pa que és molt estrany que dugui quincalla a sobre. No fa tant, les quantitats petites s’havien d’abonar en metàl·lic, però ara ja ni això. Tenim formes de pagament més pràctiques i ràpides, però potser ens hem tornat més insolidaris.