El voraviu
Cobrar a tant la peça?
Per què tinc la sensació que tot el que no s’ha pagat ja no es pagarà mai?
Com que no m’agrada ser torrapipes fa dies que provo de fer un vot de confiança a l’independentisme institucional i als acords (en són dos, no?) que han permès la investidura de Sánchez. Miro d’agafar-los per allà on coincideixen per veure si això em dona més possibilitats de positivar-ho. Soc molt escèptic per més cares de pomes agres que hi hagi posat el rei, i em fa molta angúnia veure que cada dia que passa s’accentua allò que ja escrivia el dia 10. “Que el president Puigdemont m’hagi deixat amb un pam de nas, amb aquesta decisió que no comparteixo, no té cap interès ni cap transcendència. Ara el que és vital és que en els propers dies, setmanes i mesos no quedi amb un pam de nas (un altre) tot l’independentisme. L’unionisme emmascarat (civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, ponts aeris, terceres vies, neoautonomistes i moderadors) balla per un peu i al·lucina mandarines.” Per justificar que ferm, ferm (o al comptat que deien) no hi ha res, agafa volada la idea que ara cobraran a tant la peça. Ho diu Junts i ho diu ERC, però com més hi penso menys m’ho empasso. L’únic moment de veritat per forçar algú com Sánchez és mentre et necessita perquè no té el que vol. Què faran quan els hagi deixat més emmascarats que una paella bruta? Li presentaran una moció de censura com la de Vox amb Tamames? Aragonès tira milles amb 33 diputats de 135. Què no farà Sánchez amb 165 de 350?
