L’Argentina, en mans del populisme ultra

Hores abans que Pedro Sánchez anunciés els ministres del govern que barra el pas al populisme i la ultradreta a l’Estat espanyol, la República Argentina queia en mans de Javier Milei, un representant prototípic de la línia política que, amb Trump com a impulsor poderós, ha anat ocupant parcel·les importants de poder arreu del món. L’Argentina, una potència regional, tindrà com a president un negacionista del canvi climàtic, un ultraliberal, un antifeminista, un nostàlgic de les dictadures militars, un ultracatòlic que tracta d’“imbècil” el papa Francesc i un involucionista social –per això s’enfronta amb el pontífex–. Tot això, i una retòrica de predicador, és Javier Milei, un histriònic nouvingut a la política fet a imatge i semblança de Donald Trump o Jair Bolsonaro. No ens queda tan lluny la Itàlia del tàndem Meloni-Salvini, de manera que també des d’Europa, qualsevol precaució és poca i cal actuar amb rigor polític i sensatesa argumental per combatre un populisme d’extrema dreta que troba terreny adobat en contextos de desigualtats socials i crisis d’oportunitats, quan les proclames simples i les solucions miraculoses són la taula de salvació a què s’aferra la ciutadania desesperada. Perquè és aquesta la raó de fons més potent que explica el triomf de Milei: una inflació galopant i una corrupció política sistèmica que han desembocat en la fi de dues dècades de kirchnerisme, una mena d’actualització del peronisme. No té res d’especial que Milei hagi guanyat amb el 55% dels vots. Que el rival fos Sergio Massa, el ministre d’Economia d’un estat que voreja la fallida, ja no era un bon presagi, tot i els resultats de la primera volta.

Que els mercats financers i la gran empresa hagin saludat el resultat electoral és més que simptomàtic. S’haurà de veure fins on s’atreveix Milei a complir les seves proclames, a engegar la serra mecànica que l’ha acompanyat en campanya, a aprimar l’estat, a suprimir ministeris socials com Salut i Educació. Desregular l’economia i deixar-la en mans únicament del mercat sempre ha acabat de la mateixa manera: amb els rics enriquint-se encara més i les classes populars atrapades en la misèria.