Del blanc al negre

Davant del dubte, un somni fet de fils de saliva. Els silencis són tan evocadors com les paraules. Com en un auto de xoc sense volant, tornem quan podem a la presó del desig, l’espai de resseguir músculs i formes i rodoneses per pintar-les amb els pinzells de la imaginació. T’observo callada quan fas veure que dorms i m’imagino què faràs quan obris els ulls que no sabies que tenies verds i m’ataquis com un animal ensinistrat en l’art més antic del món. També m’agrada no badar boca durant el teu ritual diari de comiat: els auriculars per sota la dessuadora, la bufanda, els guants negres de mig dit, la caputxa emmarcant-te el rostre harmònic, la cremallera de la jupa de cuir, el petó molsut i l’“ara t’aviso quan arribi a casa”. Em compraria una màscara de gata, perquè dius que gatejo d’ulls i de gestos, però sé que la vols de gossa lloba, com les que tu criaves i alimentaves en plena transformació vital cap al que ets ara: una criatura de l’univers plena d’energia que passa del blanc al negre a la velocitat de la llum, perquè la contradicció és la teva única bandera. I això et fa humà. De cuc a papallona. A l’altra banda de l’espectre, olorem la condició interespacial que ens connecta, una idèntica manera d’engegar el motor que mantenim encès per no morir de tristesa en aquest món de merda en via d’extinció. Tu pertanys a un altre sistema, a un altre planeta. Aposto per Mart. Allà segur que també tenen el cervell efervescent, prenen Fanta de cervesa i es caguen en tota injustícia. Veus més enllà, un dels teus grans talents. Els altres, que en són molts, me’ls quedo per a mi.