Colomar

Falten pocs dies per a la commemoració, el 30 de novembre, de sant Andreu, germà de sant Pere i objecte de la devoció dels vells catalans. Els topònims que el recorden solen ésser molt antics: Sant Andreu de la Barca, Sant Andreu del Terri, Sant Andreu de Llanars, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Andreu de Castellcir, Sant Andreu de Palomar...

Com a barceloní, Sant Andreu de Palomar –reduït popularment a “Sant Andreu”– sempre m’ha intrigat per l’aparent castellanisme de “Palomar”. Jo penso que el fet que hi hagi hagut colomars importants en aquell indret no demostra l’origen del nom, perquè també n’hi havia en d’altres bandes i, a més, no és lògic que un castellanisme arrelés en l’època medieval, quan “colom”, “Santa Coloma”, etc. eren perfectament vius. D’altra banda, no sé si “paloma” que és mot català, com ho és “empalomar”, aplicat al món mariner, podria ser una explicació. Suposo que és més versemblant la tradició que lliga la fundació de Sant Andreu a un cavaller del llinatge Palomars. Hi ha un escut de Sant Andreu que és molt interessant: a més de la creu de Sant Andreu s’hi veu una torre i un cordill d’empalomar. Ja sabem que molts escuts no tenen cap rigor històric, són fets d’“oïda”, en el sentit que s’hi posen aquells objectes que, reunits, “sonen” com el nom. Si el nom del poble duu la síl·laba “ala” s’hi dibuixa una ala, i un gat si duu la síl·laba “gat”. Això no és seriós, és clar, però en el cas de Sant Andreu ens permet de suposar que la presència a l’escut d’un fil d’empalomar al costat de la creu aspada fa que el nom es llegeixi així: “Sant Andreu d’Empalomar”, o sigui: Sant Andreu d’En Palomar. I aquest “En” indica persona, no pas colomar. Per això en la versió actual no es diu Sant Andreu del Palomar, sinó “de Palomar”.

Sant Andreu existia fa més de mil anys i va viure en un món rural fins a l’adveniment de la industrialització. Ràpidament es transformà en un nucli de poblament creixent i l’any 1897 fou annexionat a Barcelona. Tenia, però, diaris propis, moltes entitats socials i polítiques activíssimes, i una voluntat de sobreviure amb personalitat que al capdavall va topar amb una immigració massa sobtada i un urbanisme destructiu. Cirici Pellicer diu que “les cases del Verdum de la primera etapa (1952) i de la segona (1954), malgrat que han estat molt criticades per la mala qualitat de la construcció, la combinació de les cases amb botigues, bars, dispensari, escoles, etc., la presència d’una plaça porticada i d’un passeig realment per a passejar és molt més humana que a les urbanitzacions posteriors”.

La Guineueta, la Prosperitat, les Roquetes i els altres conjunts, no podran integrar algun dia una autèntica “comunitat Sant Andreu”? Jo voldria una Barcelona que fos suma conscient de ciutats definides, una federació de graciencs, sarrianencs, Sants i el Poblenou, Horta i l’Eixample, Sant Martí i la Ciutat Vella... Un dels crims polítics més greus, i potser irreparables, d’aquests famosos anys ha estat l’esbotzament sistemàtic dels nuclis que formaven l’estructura del pla barceloní, senyals d’identitat als quals l’emigració hauria pogut adherir-se més fàcilment, i solidaritzar-s’hi. Els uns per malícia i els altres per irresponsabilitat, ens han convertit en simples habitants d’un immens “colomar” fet de pedaços.