Política escolar

L’escola es convertirà en una de les pedres de toc més significatives de les possibilitats d’autogovern cultural i social de Catalunya. O si volem ser més modestos: de les possibilitats d’administració dels propis recursos. I si volem ser més ambiciosos: de les possibilitats, i la voluntat, de recuperar una política catalana de l’educació, que fou tan positiva durant els pocs anys que pogué aplicar-se, abans que l’ocupació franquista l’escapcés.

Veig que actualment hi ha en marxa dos moviments: l’un que s’adreça a l’ajuntament de Barcelona defensant la importància de les escoles municipals; l’altre que s’adreça a la Generalitat proposant la reconversió d’una colla d’escoles privades en escoles públiques catalanes. Són els mestres de les respectives escoles els qui ho demanen. Ni jo sóc un expert en aquestes qüestions, ni l’espai de què disposo pot ser altra cosa que una aproximació –un “a la vora de...”– al fet d’una inquietud pedagògica que, això sí, és evident i em sembla oportuníssima.

El cas de les escoles municipals és clar: van ser creades com una obra popular i avançada, i la seva tasca pedagògica adquirí un nivell molt alt, que mantingué esforçadament contra les envestides de la dictadura i d’algun alcalde lamentablement claudicant. Penso que l’ajuntament s’ha de plantejar seriosament quin paper han de fer aquestes escoles i la seva funció integradora des del punt de vista social. En aquest camp, l’obsessió del rendiment econòmic pot ser suïcida. Cal una consciència ben lúcida de la política cultural ciutadana i abocar-hi els mitjans i la dedicació –totes dues coses– que reclama la tradició pedagògica barcelonina.

El cas del col·lectiu d’escoles per l’Escola Pública Catalana és igualment interessant i la seva proposta té un gran abast. S’hi apleguen dotzenes d’escoles que, a partir del 1958, trenquen amb l’ensenyament imperant i enllacen amb les experiències d’abans de la guerra. Són les escoles “actives” que serveixen les necessitats dels sectors més sensibilitzats de la classe mitjana. Ha arribat el moment que aquestes escoles de titularitat privada creuen que han d’integrar-se en una xarxa pública com a solució per a aportar a la comunitat tot un bagatge de treball profitós i col·laborar a la consolidació de la política educativa que correspon a la Generalitat.

Les traves que l’ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya trobaran per a endegar una política escolar eficaç, nacional-popular, d’alta qualitat pedagògica, seran moltes i tossudes. Això vol dir que ens hi juguem molt. Qualsevol dificultat pràctica, econòmica i administrativa ha de ser combatuda i superada amb “competència moral”, que ja tenim sense cap necessitat de “transferència”. L’escola és avui un problema prioritari i ha de tenir una solució òptima, costi el que costi.