Obro el llibre per la pàgina 87 i llegeixo:

“Ich ziehe kräftig hier,

und du ziehst kräftig dort,

dann wird er fallen, fallen, fallen,

und wir können uns befrein.”

O sigui, si ho comprovem a l’altra pàgina: “Si jo l’estiro fort per aquí / i tu l’estires fort per allà / segur que tomba, tomba, tomba / i ens podrem alliberar”. ‘L’estaca’ és una de les quaranta-vuit cançons –més ‘Plany’, popular, i ‘Els segadors’– que s’inclouen en el llibre ‘Diguem no – Sagen wir nein!’ dedicat a la cançó catalana, que ha publicat Rotbuch Verlag, de Berlín. Aquesta antologia bilingüe alemanya-catalana ha estat feta pel professor de literatures romàniques a la Universitat berlinesa, Tilbert Stegmann, que ja organitzà l’any 1978 les Setmanes Catalanes a Berlín.

De mica en mica, la identificació de la personalitat catalana comença a fer-se present en aquells països on fins fa poc la ignorància era absoluta. Com és natural, la introducció és limitada en principi a unes esferes molt determinades. L’any 1970, Johannes Hösle, catedràtic de la Universitat de Ratisbona, publicà una antologia de la poesia catalana d’aquest segle –des de Maragall fins a Martí Pol– i el 1978 un volum de narracions catalanes, de Verdaguer a Terenci Moix. Ara, l’editorial Rotbuch aconseguirà sens dubte una estimable difusió d’aquesta antologia de la Nova Cançó, incorporada a una col·lecció força popular.

La feina que s’havia proposat Tilbert Stegmann era molt difícil i, posats a fer una antologia, cada u de nosaltres, no l’hauria pas feta igual. El que compta és que proporciona al lector alemany una visió perfectament vàlida de les característiques bàsiques de la Nova Cançó, de la qual dóna, a més dels textos, una anàlisi històrica i una interpretació lligada a les circumstàncies polítiques que han emmarcat el seu desenvolupament. I la feina era difícil perquè les quaranta-vuit cançons recollides són una part forçosament petita de les dues-centes que primer preseleccionà, i això ens fa veure l’enorme volum de cançons que s’han produït en català durant aquests anys. Un estudi exhaustiu sobre nombre de cantants, cançons, discs, recitals de la Nova Cançó seria molt feixuc de fer, però constituiria un document extraordinàriament significatiu i valuós.

Per exemple, el llibre de Stegmann dóna la referència d’on han nascut alguns cantants –Ribesaltes, Perpinyà, Vic, Balaguer, Ciutat de Mallorca, Cornellà, el Vendrell, Manacor, Alcoi, Eivissa, etc.– i un “mapa” complet d’aquesta mena seria molt interessant.

És segur que ‘Diguem no – Sagen wir nein!’ sorprendrà els alemanys, començant ja per la portada del llibre, on figura un mapa dels Països Catalans. Una sorpresa que de mica en mica, com deia, hem d’aconseguir que sigui més petita en benefici d’una justa informació.