Tribuna
Gaza, relats sense relators
“La BBC va acompanyar l’exèrcit al principi de la invasió, però a canvi de la censura militar de les seves imatges. La CNN també, en algun moment, però sota la guia i supervisió d’un oficial
“La guerra paral·lela d’Israel ha propiciat la renovació d’una vella narrativa sobre Gaza: la negació de la seva identitat, història mil·lenària i sobirania
Què sabem en realitat del que passa a Gaza? Com sobreviuen un o dos milions de persones enmig de constants bombardeigs i desplaçaments? Quants infants han mort? On són els ostatges? Quants cadàvers queden sota la runa? Quina eficàcia destructiva tenen les “bombes esponja” contra la xarxa de túnels de Gaza? El gran hospital Al-Shifa era la base d’operacions de Hamàs?
Els que vivim a l’altra banda del Mare Nostrum tenim dret a saber la veritat del que està passant a Gaza. De fet, com tot el món, estem consternats davant la salvatge ocupació per l’exèrcit israelià. I no obstant, ignorem –el món ignora– els gravíssims fets de guerra que estan massacrant allí la comunitat palestina.
En realitat, tot passa a la Franja enmig d’una densa boira de veritat i mentida, en una fosca permanent. I no sols per falta d’energia elèctrica. Sinó per la manca de relators independents que puguin explicar als quatre vents i per tots els mitjans la veritat d’una guerra entre un dels exèrcits més poderosos i unes milícies camuflades.
On són els corresponsals dels grans diaris i televisions internacionals? Sí, hi ha centenars de periodistes que aparenten seguir i narrar in situ l’actualitat de l’ocupació. Però, des d’on preparen i envien les cròniques? De Jerusalem, de Tel-Aviv, de Ramal·lah... No poden entrar a la Franja, zona prohibida. La BBC pogué acompanyar l’exèrcit al principi de la invasió, però a canvi de la censura militar de les seves imatges. La CNN també hi entrà en algun moment, però sota la guia i supervisió d’un oficial.
La guerra informativa contra Hamàs dissenyada pel govern de Netanyahu sembla constar de tres línies d’acció: prohibir l’accés a Gaza a la premsa internacional; anar liquidant periodistes palestins de la Franja; i refinar la desinformació a través de les xarxes. Quan escric això, el Comitè per a la Protecció de Periodistes (CPJ) documenta l’assassinat de 45 periodistes i treballadors de mitjans de comunicació de Gaza (a més de quatre d’israelians i un de libanès).
Tot i l’apagada informativa sobre la Franja, cada dia els mitjans informatius aparenten aportar notícies i imatges sobre les atrocitats i els desastres d’aquella guerra. Però és una fal·làcia. S’alimenten d’engrunes noticiables –qui les pot verificar?– i d’imatges de l’horror, reiterades un cop i un altre als diaris o a les pantalles. Sort d’algunes cròniques de periodistes de la zona encara vius i que poden connectar amb l’exterior. Sort d’alguns fotoperiodistes que han pogut deixar testimoni visual o audiovisual de la tragèdia a les agències (Khadar al-Zaoun per a Al-Jazeera, Rizek Abdeljawad per a Xinhua News, Fatima Shbair per a AP, Mahmud Hams per a AFP, etc.). Alguns informes amb xifres de morts i ferits de part d’organismes com l’ONU, l’OMS, Creu Roja o ONG com Metges Sense Fronteres han posat un raig de llum en la foscor. Ara bé, el gruix de les pàgines i cròniques de la guerra han estat les declaracions de Netanyahu i dels responsables militars. La història de la infàmia recordarà sempre aquelles paraules del ministre de Defensa, Yoav Gallant: “Estem lluitant contra animals humans.” I amb aquesta històrica definició de l’enemic, la guerra paral·lela d’Israel ha propiciat la renovació d’una vella narrativa sobre Gaza: la negació de la seva identitat, de la seva història mil·lenària i de la seva sobirania. I alhora ha imposat el mot d’ordre a tot l’Occident: el dret de defensa contra l’atac del 7 d’octubre perpetrat per Hamàs.
Allò que els dirigents d’Israel callen ho verbalitzà l’historiador israelià Ilan Pappé, exiliat a Londres: “Gaza és la presó més gran del món a cel obert.” Com sabem, els presos, tancats, massificats i retinguts en condicions infrahumanes solen protagonitzar motins. Seria el cas del 7 d’octubre? Tanmateix, l’al·legoria coixeja: Gaza forma part de Palestina i resulta que l’estat de Palestina ja ha estat reconegut per 139 estats (l’últim, Mèxic, que el reconeixia el maig passat). La gran pregunta: la guerra a Gaza és una guerra entre estats? La meva impressió és que allà ningú, ni jueus ni palestins, aposten per “la solució” dels dos estats que les potències occidentals propugnen. Mentrestant, em pregunto com hem d’anomenar la devastació letal a Gaza: crims de guerra, neteja ètnica, genocidi?
