‘Tope hygge’!
Ja sabeu que tinc certa fal·lera per descobrir paraules en altres idiomes que condensen conceptes complexos però necessaris. Fa poc vaig descobrir l’expressió danesa hygge, amb una variant més personal que vindria a dir “ser hyggelet”. Aquest mot, que traduït en fred vindria a significar “ser divertit”, per als danesos vol dir molt més. És, en si mateix, una forma de vida. O, més ben dit, una forma de veure i de comprendre la vida, basada en la satisfacció de ser conscient dels moments plaents. Grans o petits. No té res a veure amb l’autocomplaença. Al contrari, perseguir ser hyggelet necessita un treball, un esforç, ganes de ser-ho. Els danesos ho aprenen a casa, a l’escola, a la universitat, amb els companys de joc i d’estudi, amb els companys de feina, amb les relacions socials. Inclou invertir un any de la vida adolescent per assistir a un centre on aprenen “coses de la vida”, no només coneixement fred i acadèmic. Aprenen a ser generosos, a jugar, a esforçar-se, a treballar per aconseguir que els altres siguin feliços, i ser-ho un mateix. I, quan són grans, la societat sencera se’n veu enriquida. Segurament per això Dinamarca és considerat el país amb menys corrupció en el sector públic, o té un dels tres millors serveis de salut del món. Hygge! No sé trobar cap paraula en català que pugui definir aquesta sensació plaent basada a ser conscient del benestar propi i dels altres. Potser perquè hem trobat tota mena d’excuses per a la vida de ritme desfermat i competitiva en què vivim. I això és el que ensenyem als nostres fills. I si no ho fem de manera conscient, per la manera com vivim, pels nostres gustos, anhels i converses, som capaços de transmetre una educació que no els farà ser hyggelet. Començar des de casa, però també des de les ciutats, des dels barris. Els gestors de la cosa pública haurien de ser prescriptors d’una manera de viure més humanista, més decent. La mobilitat, la pacificació de la convivència, els espais verds, l’eficàcia de la gestió pública i la priorització de les persones, tot això hauria de ser innegociable. Ciutat i país, abans que res, vol dir persones. I quan les persones som hyggelet, potser, i dic només potser, la ciutat i el país seran com diuen els joves danesos “tope hygge”.
