Raça humana
A la que forcen a casar-se és la teva veïna
És tan tràgic que és literalment impossible imaginar la desesperació que pot arribar a sentir una nena, o una jove, quan la família la compromet amb un home que no ha vist en sa vida, o quan la lliuren a aquell desconegut. És un tipus de violència tan aterridora que sovint, quan ens arriben imatges d’entregues o venda de nenes que no han passat de la primera menstruació, reaccionem canviant ràpid de pantalla i encongint un cor que no pot suportar aquella escena tan colpidora. Ens fa molta pena, tanta que se’ns fa difícil calibrar-la, i després d’uns quants laments reprenem allò que estàvem fent. Perquè també caiem en l’error de pensar que el drama dels matrimonis forçats ens queda massa lluny i que poc podem fer per rescatar-les. Del que no som conscients és que, probablement, avui mateix, o el mes passat, ens hem encreuat pel carrer amb una jove que és víctima d’aquest costum. O amb un nena que encara no sap que ho serà. Potser és la nostra veïna. A Catalunya habiten moltes dones, fins i tot nascudes aquí, que encara tenen reservat un destí forçat. Ho saben molt bé les protagonistes de No, no quiero, una pel·lícula apadrinada per l’associació Valentes i Acompanyades i dirigida per Belén Santos que avui (18.30 h) es presenta a l’Ocine, a Girona. En aquest cas, les quatre valentes han aconseguit escapar de la presó vital a què havien estat condemnades. Són dones que van fugir, que es van convertir en un element d’humiliació per a la seva família, però que van trobar el coratge i el suport necessaris per esdevenir les úniques propietàries de la seva vida. I ara volen compartir el seu exemple amb l’esperança de seguir rescatant altres dones que segur que són ben valentes malgrat que encara no ho saben.