Keep calm
L’escena més trista
¿Fins on pot arribar la capacitat per suportar tant de dolor, tanta misèria, una tragèdia tan sagnant, injusta, tan desmesurada? Les xifres no ho diuen tot, perquè les xifres no contenen els plors o les mirades perdudes, no ens expliquen la desolació íntima, però ajuden a entendre la magnitud del drama humanitari. Només un exemple, el de dos nens que van sobreviure a un dels més de 15.000 bombardeigs, a la ciutat de Deir al-Balah. Van sobreviure. Dos nens. Seixanta-vuit membres de la seva família van morir aquella nit. Seixanta-vuit. Ara es parla de cinc mil nens assassinats des que va començar l’atac de les forces israelianes. Cinc mil. Més que en totes les altres guerres del món en aquest any. En un mes i mig.
Una de les informacions que arriben de Gaza ens parla d’una pràctica que corglaça. Parlem de les morts intolerables, de les morts sense pietat, i també del contrari, de les vides sense vida, de les vides sense braços on aferrar-se. Els pares, en previsió del que pugui passar, preveient que potser moriran en un atac i que els nens quedaran orfes, sense referents, decideixen inscriure el nom dels petits a la pell. O, també, en el cas que els fills morin i arribin a l’hospital amb els cos esmicolat i sense documentació, sense possibilitat d’identificar-los. Escriure a l’epidermis per salvar la fondària del record. Soc conscient que aquest és un terreny, relliscós a vegades, pantanós, difícil de travessar sense caure en les comparacions menyspreables o sense embrutar-te amb el fang de la demagògia, amb les fulles podrides del simplisme, però no puc imaginar una cerimònia més trista que la d’aquesta grafia a la pell. Un anunci del final. Una preparació ritual que inclou el desenllaç inevitable, l’anunciada pèrdua, que preveu la mort i que mira tan sols d’evitar el silenci, la disseminació de la identitat. L’escena més trista, més enllà de les xifres que accentuen la colossal tristesa.