Raça humana
Volem estar soles sense tenir por
La violència masclista ha deixat un regueró de 52 dones assassinades a l’Estat espanyol des de començament d’any. Totes elles han abandonat aquest món després d’una macabra decisió premeditada per la seva parella o exparella. Cadascun d’aquests crims destrossa altres vides. També vides de menors d’edat. Cada assassinat, ho anem veient, s’acompanya de concentracions de repulsa, empaitades pel torrent de dolor dels més propers a les víctimes. A totes elles es repeteix un crit unànime, gairebé de forma canònica, adreçat a les que pateixen la xacra de la violència masclista però, per sort, segueixen vives: “No esteu soles.” Aquesta mostra de suport potser la van sentir en algun moment, o la van arribar a cridar als quatre vents, les 52 dones que ja no són a temps de demanar protecció. Potser algunes van suplicar ajuda de manera reiterada i, tot i això, cap teranyina d’afecte i suport va aconseguir salvaguardar-les. No ens podem enganyar: la realitat és que seguim estant massa soles davant l’amenaça de la violència de gènere. Perquè sempre hi ha algun moment del dia, o de la nit, en què alguna dona maltractada no trobarà l’aixopluc de la massa. Perquè l’objectiu de custodiar les dones més vulnerables no s’haurà aconseguit mentre hi hagi una sola víctima que se senti desprotegida, ni mentre un sol home se senti impune cometent aquestes atrocitats. El repte d’erradicar la violència masclista no durà el cartell d’assolit mentre el càntic del “No esteu soles” no es pugui transformar en un “Ara ja podeu estar soles sempre que vulgueu, perquè no heu de tornar a sentir por”. Perquè ja va sent hora que les dones puguem exercir el dret a transitar soles pels carrers, i per la vida, sempre que ens doni la punyetera gana.