Felicitat

Quan s’acosten les festes de Nadal es planteja un problema: és realment difícil felicitar la gent.

Vull dir felicitar de debò, és clar, no els succedanis que habitualment s’utilitzen. La felicitació hauria de ser personal i fruit d’una relació concreta; en conseqüència, amb plenitud de coneixement de quina mena de felicitat cal desitjar a aquella persona determinada. Com que vivim la industrialització dels “christmas”, les felicitacions dictades per fitxers i computadores i, en definitiva, el consumisme felicitador, cada vegada ens costa més de trobar el to de la felicitació personal –i gairebé sempre ja hi renunciem d’entrada.

Els japonesos acaben d’inventar l’última novetat en el camp de les felicitacions d’any nou. Es tracta de targetes de felicitació electròniques. Són cartolines a les quals s’ha incorporat una minúscula bateria derivada de la tècnica que s’empra en les calculadores de butxaca. El resultat és que la felicitació s’il·lumina amb un centelleig continu espectacularment brillant. És de suposar que l’èxit serà enorme, encara que potser enguany no arribin al nostre mercat. Una societat japonesa ha exportat ja una primera expedició de 400.000 felicitacions lluminoses.

L’únic inconvenient és que la bateria elèctrica es descarrega, i al cap d’unes vint hores de magnífica irradiació els punts de llum comencen a fer dubtoses pampallugues i les lletres que deien “Bon Any Nou” vacil·len, es desdibuixen i acaben apagant-se. L’efecte deu ser més aviat trist. La fugacitat dels bons desigs es manifesta amb una inesperada cruesa.

Penso, d’altra banda, que desitjar felicitat, així, en general, sense saber què és la felicitat, és un dels acudits més sorprenents que hem tingut l’espècie humana. Els pensadors, al llarg dels segles, encara no s’han posat d’acord. La ignorància de la veritat, el record de la desgràcia evitada, l’adaptació dels desigs a la realitat –el contrari, doncs, de voler adaptar la realitat als nostres desigs–, l’autoacceptació d’un mateix...

La gent normal i corrent no es complica la vida amb aquestes especulacions –llevat, potser, de si ha begut una mica massa, i la colla d’amics comparteix una “torradora filosòfica”– i tendeix a tenir unes visions molt tangibles i molt quotidianes de la felicitat: treure la rifa o una bona travessa, que qualsevol circumstància permeti d’allunyar-se un quant temps dels pares, o dels fills, o del marit, o la muller; en alguns casos, que una altra circumstància permeti de retrobar la convivència; que el queixal deixi de fer mal sense haver d’anar al dentista; llevar-se una hora més tard que de costum, que l’insuportable de l’oficina tingui la grip, passejar per un bosc, rebre una carta –i també no rebre una carta–, aprovar l’examen de conduir... La gent no aspira a la Felicitat, la gent es limita a demanar un moment feliç de tant en tant, i fa bé. La felicitat electrònica i programada s’apaga aviat; la gent confia, més discretament, a poder carregar de mica en mica les pròpies bateries i anar trampejant la vida a base de no coaccionar-la massa.