Panses i figues i metralletes

La visió d’unes metralletes de joguina –vet aquí quina expressió més incongruent!, “metralletes de joguina”!– exhibides en una parada de la Fira de Santa Llúcia, davant la catedral, és tan trista com exemplar. Sí, és un exemple de la falta de respecte que ens tenim nosaltres mateixos.

La Fira de Santa Llúcia és la fira del suro i de la molsa, de la fusta i l’argila. Són tan elementals, aquestes matèries, que sovint no ens adonem de la seva noblesa i, alhora, del batec popular que transmeten a través dels segles. Gràcies a l’argila i la fusta, la molsa i el suro, podem dir que la Fira de Santa Llúcia vol ésser, ingènuament i tossudament, la fira de la pau. Com és sabut, santa Llúcia és l’advocada de la vista, i fa bonic de veure, ara, la pura qualitat d’aquests productes naturals. Però els altres sentits també hi juguen: és la flaire vegetal, és el tacte d’aquestes superfícies que no ha fabricat cap torn ni cap motllo.

Jo penso, és clar, que no n’hi ha prou de pagar una taxa o el que sigui per poder vendre a la Fira de Santa Llúcia allò que es vulgui. Una fira que té un cognom –que no és, doncs, un mercat general–, com la Fira de Santa Llúcia, la Fira de Sant Ponç, la fira de palmes i palmons, etc., ha de mantenir-se fidel a la família de productes que l’han feta néixer i li han donat anomenada. L’Ajuntament ha de vetllar pel contingut de la Fira de Santa Llúcia i no se’n pot desentendre pel fet de cobrar. Té el dret –i el deure– d’exigir a tots els que hi instal·lin una parada que respectin l’esperit de la fira i de denegar el permís, o retirar-lo, si no s’observen els costums que ha aprovat el poble. Les metralletes són especialment aberrants entre el material pessebrístic, entre els pontets idíl·lics, els pastors amb xais, els cels de paper pintat, però també ho serien un tren elèctric, una nina que plora i qualsevol joguina industrial.

La Fira de Santa Llúcia és massa antiga per fer-la malbé per pura passivitat. És més antiga que el calendari gregorià que ara seguim, com ho demostra l’expressió “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal”, referida a l’allargament de la llum solar. És una expressió que no té cap sentit ara que Santa Llúcia se celebra el dia 13: demà encara s’anirà escurçant el dia. Però abans del 1582, data de la reforma del calendari, Santa Llúcia se celebrava el dia 23, o sigui que, després del dia 21, considerat el més curt de l’any, allò del “pas de puça” era ben cert.

És admirable la supervivència de les dites populars, que passen per damunt, com veritables documents històrics, de les circumstàncies canviants! Sembla, doncs, que hauríem de saber reaccionar a l’adulteració tan poca-solta de la fira.

Llevat que ens ho vulguem prendre d’una altra manera: la pau no existeix. El Nadal del món, com qualsevol dia de l’any, és ple de metralletes. L’escàndol no és que unes metralletes de plàstic es barregin amb les figures del pessebre, sinó que metralletes de debò omplin –avui mateix– de cadàvers la molsa dels boscos, la sorra dels deserts, la neu de les muntanyes.