Tornar a viure envoltada de fum

Ni s’imaginen com vaig celebrar la prohibició de fumar en espais tancats. Mai he practicat el hooliganisme contra els fumadors i la paraula prohibició, per se, em provoca calfreds, però confesso que quan es va restringir aquest vici vaig donar mil cops les gràcies. Agraeixo molt sortir d’un espai tancat, després d’un llarg dia de feina, per exemple, i seguir amb la meva vida sense que el cabell i la roba facin aquella pudor de quan érem joves i abandonàvem els últims els bars o les discoteques. I agraeixo castigar menys els pulmons per no haver d’inhalar el fum que generen altres persones, malgrat que no se m’acudiria intentar convèncer ningú que es viu millor sense tabac. Que cadascú faci el que vulgui, amb la seva vida. Ara bé, quan ja m’havia acostumat a disposar i gaudir d’un munt d’espais lliures de fum, em trobo fent un salt en el temps i tornant al passat. Va ser en un concert, en una sala de Barcelona. Allà no es pot fumar, i un munt de cartells així ho recorden. Aquest cop, però, no va ser el fum del tabac el que em va impedir gaudir al cent per cent de l’actuació, sinó el vapor de les cigarretes electròniques. Sobretot perquè un grup nombrós de persones que m’embolcallaven es van passar tot el concert exhalant, i de passada creant una sensació tan molesta com aquelles que havia procurat oblidar. No estic demanant que es prohibeixi res. No ho vaig fer amb el tabac, menys ho faré amb les cigarretes electròniques. Però tenint en compte que aquests instruments no són innocus i que veig joves de dotze i tretze anys vapejant, potser caldria preguntar-nos si seria oportú establir unes certes regles del joc. Encara que sigui per poder respirar tranquils mentre escoltem música en directe.