Tal dia com avui del 1979
JOSEP MARIA ESPINÀS
Un filòsof malhumorat
En el curs d’una entrevista que li han fet, el filòsof francès Vladimir Jankélevitch ha atacat molt durament els humoristes. Confesso que no sé qui és aquest filòsof que acaba de dir: “Els qui fan humor professionalment i estan obligats a descobrir l’aspecte divertit de totes les situacions, els qui fan humor a hora fixa i per encàrrec, són una gent que ens fan molta pena i, en tot cas, no ens fan riure gens! El gra de sal quotidià els permet de guanyar-se el pa. Hi ha coses que més aviat fan plorar.”
Jo penso que es podria tornar la pilota al senyor Jankélevitch gairebé amb les seves mateixes paraules: “Els qui són professionalment seriosos i estan obligats a descobrir l’aspecte transcendental de totes les situacions, els qui fan filosofia a hora fixa i per encàrrec, són una gent que ens fan molta pena, i al mateix temps ens fan riure molt…”
És de témer que Jankélevitch no té gaire sentit de l’humor, i jo em pregunto si sense tenir sentit de l’humor, i de la relativitat de les coses, es pot aspirar a ésser un filòsof. Suposo que per a ésser filòsof també s’ha de tenir una estimable dosi de modèstia, tenint en compte que com més afinadament treballa el cervell més ens fa presents les nostres limitacions. Són diversos factors, doncs, els que agermanen filòsofs i humoristes (quan els humoristes i els filòsofs són dignes d’aquest nom): la humilitat, un cert esperit poètic i creatiu, la capacitat d’anàlisi de la realitat, i fins i tot la lògica; Tristan Bernard va dir que l’humorisme no era altra cosa que una lògica subtil.
En la declaració de Jankélevitch hi ha –a més d’una manca de subtilesa, i d’un radicalisme que em sembla molt poc filosòfic– un menyspreu rotund per qui treballa “a hora fixa i per encàrrec”. Nega que un humorista pugui ser-ho, doncs, professionalment. Segurament deu trobar natural, en canvi, que un metge, un investigador de la física, un pintor de parets treballin d’acord amb aquestes condicions. És una actitud que és pròpia de molta gent, però no pas d’un filòsof. Hauria de saber que la immensa majoria de les grans obres que ha produït l’esperit humà s’han aconseguit a base de treballar a hora fixa i per encàrrec: des de les catedrals gòtiques als més famosos oratoris i rèquiems dels compositors clàssics.
És precisament la disciplina d’horari, la continuïtat de l’esforç, el compromís adquirit en acceptar un encàrrec allò que ha permès de treure el màxim partit d’unes aptituds, i a la llarga afavorir el naixement d’unes obres vàlides. Per què l’humor hauria d’ésser una excepció?
Serveixin finalment aquestes ratlles d’homenatge als nostres humoristes, que en èpoques difícils han treballat “a totes hores”, per a ésser fidels a l’encàrrec que els havia fet el poble: desmuntar tan sistemàticament com podien la pretensiosa i hipòcrita façana d’un règim. Els qui volíem saber les coses –que això vol dir filòsof– trobàvem la veritat en els humoristes.