Entendre el vi

Catalunya és terra de vi, però el que bevem no sempre té aquella mínima qualitat desitjable. Més ben dit: exigible. Ja sabem que hi ha marques acreditades, però el “vi de la casa”, el vi “de la bota del racó”, el vi “de collita pròpia” que solen presentar-nos en molts establiments no té, sovint, prou decència vinícola. En uns casos el vi falla per una manca d’honradesa bàsica, per l’adulteració industrial; en d’altres per manca de tècnica: allò és o hauria pogut ésser vi, efectivament, però està mal fet. Les “males intencions” d’alguns comerciants i les “bones intencions” d’alguns pagesos coincideixen, a vegades, a donar un mal resultat.

No tenim cultura vinícola. Acceptem massa vi dolent, de la mateixa manera que acceptem massa música dolenta o massa patates fregides mal fregides. Ens “empassem” vi, però no hem après a mirar-lo, a flairar-lo, a paladejar-lo. No hem après a destriar els diversos matisos que –per a la vista, l’olfacte, el gust– es desprenen d’una copa de vi. El Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat ha publicat Els vins de Catalunya, un llibre de Jaume Ciurana que vol ser, a més d’una defensa dels nostres vins, un instrument d’educació. I és que una cosa va lligada amb l’altra: només si un major nombre de ciutadans s’interessa pel vi, els responsables de la seva elaboració se sentiran animats a mantenir el nivell de qualitat.

Com que la gent sol interpretar les nostres opinions en funció dels nostres costums, he d’aclarir que mai no he estat un bevedor habitual d’alcohol, i que darrerament, i d’una manera espontània, no tasto pràcticament conyacs, ginebres, etc. Si se’m presenta l’ocasió –sobretot a l’estranger–, m’agrada beure un dit d’un bon aiguardent de fruita, més que res pel perfum. Però res no es pot comparar a una copa de vi fet amb totes les de la llei, i un amic es quedà parat –un dia que anàvem a sopar junts– perquè en descobrir que el restaurant tenia un vi determinat vaig canviar els plats que havia demanat. No vull pas passar per un entès, que no ho sóc; però sí que crec que el vi és l’eix d’un àpat, i que al voltant d’aquest eix es poden desenvolupar formes molt satisfactòries de conversa, de curiositat intel·lectual i sensible, i en definitiva de consciència del plaer.

Això fa, al meu entendre, que l’educació davant del vi sigui un antídot de l’alcoholisme. Quan hom es preocupa de la limpidesa del vi, del gust d’atac i del gust de permanència, del tipus de tacte al paladar, etc., la ingestió d’alcohol deixa de ser el mòbil de beure, perquè hom ha passat de ser “bevedor” a ser “degustador”.

Penso que aquest llibre publicat per la Generalitat, o almenys la part tan formativa dedicada a explicar com neix un vi i com hem d’aprendre a conèixer-los i a degustar-los, hauria de ser editat també en forma molt popular, i els consells bàsics, difosos en tots els establiments del ram.