El pesat de Scorsese!

No sé si han trobat ningú, a part dels crítics, que els hagi bufat les orelles amb Els assassins de la lluna, de Scorsese, i les interpretacions estel·lars de De Niro i DiCaprio. En el meu cas no ha vingut ningú a cantar-me’n les excel·lències i això m’hauria d’haver fet sospitar. Però em vaig regir pel tòpic dels noms i perquè divendres, quan ja feia més d’un mes que s’havia estrenat, encara es projectava. Error! Gran error! Havia d’haver sospitat, tanta unanimitat! A Film Affinity, de 62 crítiques, 56 eren positives; 6, neutres, i cap de negativa, segons la seva. Cap! Ni una! Que si una obra mestra! Que si la millor pel·lícula del 2023! Que si els 206 minuts que dura es fan curts! A casa nostra, el doctor i amic Àngel Quintana no li havia escatimat lloances i li havia ofrenat or, encens i mirra! Amb perdó de tots ells, que deuen pensar que el que escric és sacrilegi, i amb perdó dels exhibidors... si encara no hi han anat, no hi vagin. S’estalviaran un pal, pal, pal. Un pal. La història és molt bona. Els actors estan genials i, pel meu gust, encara els superen les actrius. Principals i secundàries. Lily Gladstone està excelsa. La fotografia, boníssima i l’ambientació, genial. Però el resultat, la barreja, la pel·lícula... digueu-li com vulgueu, és un pal. Un pal de 206 minuts, que ja és pal. Té menys ritme que una cursa de cargols i llimacs al desert. Per mi, que els crítics no varen tenir temps de veure res més que el començament. O que la varen dormir.