Keep calm
Anem-hi pel nostre propi peu
La pel·lícula El mestre que va prometre el mar té moltes virtuts i per això la gent surt del cinema raonablement satisfeta o fins i tot ben contenta. És una pel·lícula basada en una història real que, tot seguint el fil del títol, fa el que promet: donar-nos una visió reparadora del breu esclat de democràcia i modernitat anterior al cop del 1936, i fer-nos plorar d’emoció per la tendresa que el mestre català (gran treball d’Enric Auquer) projecta sobre un grup de nois i noies d’un poble de Castella, atrapats en un món i en un temps de duresa i ignorància, elements constitutius del feixisme que estava a punt d’esclatar i escometre amb fúria contra tots el canvis. La pel·lícula ens diu que hi va haver una altra Espanya possible, però aquells nois només van tastar-la breument abans de perdre-la per sempre.
Aquesta és la tesi d’aquesta i tantes altres històries de la República i la Guerra Civil espanyoles. Una revisió maniquea, nostàlgica i, en el fons, optimista, d’uns instants de llibertat, progrés i modernitat que, de manera implícita, els espanyols poden intuir que encara són allà, al subsol de la pròpia identitat nacional, esperant a emergir amb èxit, llum i calidesa un cop les condicions siguin propícies.
La realitat, però, és que quan aquesta altra Espanya ha intentat rebrotar, l’altra meitat ha sortit amb tot el seu pes a ofegar-la, limitar-la, domesticar-la, ja sigui amb el 23-F, les majories d’Aznar, les escombrades als Estatuts, les lleis educatives espanyolitzadores o els jutges inflats de patriotisme. El progressisme espanyol sembla sentir-se còmode amb el paper dels nois als quals els prometen indefinidament el mar, tot esperant que el mestre ho farà algun dia. El catalanisme ha caigut històricament també en la trampa. Ara ens tornen a prometre el mar. Però, coi, si nosaltres el tenim a tocar! Potser el millor seria deixar d’esperar, ser adults, i anar-hi pel nostre propi peu.